Fred càlid

La set­mana pas­sada vam sor­tir de l'enter­ra­ment del meu tiet i vam córrer cap a l'hos­pi­tal perquè havia nas­cut una neboda. La deso­lació es va aigua­bar­re­jar amb les llàgri­mes d'ale­gria i amb la pri­mera gran plo­guda de la pri­ma­vera. La sala es va fer petita i els dis­cur­sos van ser molt emo­tius. El part va durar poc més d'una hora. El tiet és mort. Després del part, la mare es tro­bava bé. No volia patir i va pre­fe­rir dei­xar de llui­tar abans que el càncer el con­vertís en un invàlid. Per culpa de la maleïda obsessió d'anar a fer les Amèriques, no li vaig poder dir adéu. La neboda pesava tres qui­los qua­tre-cents grams i fa la mateixa cara que el seu pare.

Però tota la lite­ra­tura sobre el des­ar­re­la­ment i l'enyo­rança de l'emi­grant és, per dir-ho com Alt­hus­ser, consciència melo­dramàtica: és una repre­sen­tació falsa d'una situ­ació real. Els emi­grants tenim una relació d'indi­ferència amb el nou país. Només ens interessa fer-hi diners. Fem veure que enyo­rem la terra natal, però això també ens ser­veix per treure'n pro­fit econòmic. Si ets un bon repre­sen­tant de la teva cul­tura, la gent s'interessa pels teus cos­tums, et dema­nen que expli­quis la teva història i et fan entre­vis­tes. La tele­visió i els dia­ris fan grans quan­ti­tats de diners retra­tant el sofri­ment de la immi­gració com una cosa èpica. Però ja no hi ha èpica i ja no hi ha Amèriques per des­co­brir. L'única cosa que hi ha són els movi­ments de capi­tal que des­pla­cen cons­tant­ment la força de tre­ball per des­ar­ti­cu­lar el poder de nego­ci­ació dels tre­ba­lla­dors.

A l'hivern, un dels moments més glo­ri­o­sos de cada set­mana és el diu­menge al mig­dia, quan la meva dona i jo cui­nem un entre­cot al foc a terra. Fem força caliu perquè l'entre­cot es cogui ràpid. Ens el men­gem amb flocs d'una sal de Suècia, pebre aca­bat de mol­dre i un raig d'oli d'oliva de l'Alguer.

Mai no hauríem dit que un foc a terra donés tanta satis­facció. Cada vegada que entre set­mana veiem un tronc o una branca a terra no ens podem estar d'aga­far-los pel foc del diu­menge, com un parell de par­ra­cai­res. Ara fa il·lusió de veure com tot torna a flo­rir a la pri­ma­vera, però a vega­des només desit­ges que el fred càlid de l'hivern encara fos aquí.