Bigott

Ni la pluja de dis­sabte a la nit va refre­dar el sand­vitx sen­ti­men­tal en forma de con­cert que va pre­sen­tar Bigott al Tea­tre Sagarra. El músic de Sara­gossa, que odia Bruce Springs­teen, es rela­ci­ona a través de la seva mini sound mac­hine (regal de la sogra) i canta a l'estil whisky billar de Nash­vi­lle, va bri­llar entre la des­tem­pe­rada tem­pesta. Cre­a­tiu eclèctic de gene­ro­sos mos­tat­xos, uti­litza l'anglès perquè li surt de dins, com una sono­ri­tat més de la banda. Les lle­tres dels seus temes són un collage de fra­ses musi­cals tri­a­des d'aquí i d'allà, amb incrus­ta­ci­ons del mateix autor, per comu­ni­car sur­re­a­lisme en un espec­ta­cle alta­ment reco­ma­na­ble. El cicle Sin­to­nitzza en versió indoor va impac­tar en la seva pri­mera entrega. Després de Bigott vin­dran altres rea­li­tats del pano­rama pop com Joan Colomo, Maria Rodes i Elvira, gui­tar­rista de Stands­till. Alguna cosa ha can­viat en la música autòctona que es mos­tra més frag­men­tada en tendències que mai. Un nou públic s'acosta als tea­tres per escol­tar música fresca, ava­lant aquest inci­pi­ent però con­tun­dent nou cir­cuit musi­cal. En aquesta set­mana gran de l'Ender­rock, on s'han aple­gat una pro­fusió de pro­pos­tes pope­res que uti­lit­zen el català i el cas­tellà sense com­ple­xos, far­cida de ban­dau­tors, bole­tai­res, rocke­ros alter­na­tius, sons de mes­tis­satge i fili­prims galàctics, la sor­presa ha vin­gut de mañolan­dia en versió anglo­sa­xona.