Nuclears, i què més?

El lema més famós del movi­ment eco­lo­gista inter­na­ci­o­nal és aquell que ens va arri­bar d'Ale­ma­nya i va tri­om­far fa unes dècades: “Nucle­ars no, gràcies”. Ara, s'ha reo­bert el vell debat sobre l'ener­gia nuclear fruit de la catàstrofe que està vivint el Japó. No negaré pas que s'han d'extreure con­clu­si­ons de la tragèdia nipona. Però a l'hora d'afron­tar aquest fona­men­tal debat estic con­vençut que hem de par­tir de tres eixos bàsics: en pri­mer lloc, que no és bo que la reflexió social sobre l'ener­gia nuclear sigui un debat gua­di­a­nesc que només sura amb inten­si­tat a la soci­e­tat, mal­grat l'esforç que fan mol­tes orga­nit­za­ci­ons eco­lo­gis­tes, quan es pro­du­ei­xen heca­tom­bes com la de Fukus­hima, Txernòbil o Har­ris­burg. En segon lloc, que les cen­trals nucle­ars són una rea­li­tat i que el debat no pot obli­dar que als Països Cata­lans tenim qua­tre cen­trals en marxa, i tenim al cos­tat qua­tre cen­trals més a Espa­nya i més de mig cen­te­nar a França. Per tant, és un debat que cal plan­te­jar amb vista al futur i de forma inter­na­ci­o­nal­ment glo­bal. I ter­cer, que aquest és un debat que no es pot res­trin­gir a una pers­pec­tiva totèmica de les cen­trals nucle­ars com si fos un exer­cici exor­cista, sinó que ha de ser un debat ampli sobre el nos­tre model de desen­vo­lu­pa­ment que ha de trac­tar el tipus de fonts energètiques, però també l'emplaçament d'aques­tes fonts (gegan­tisme i con­cen­tració o par­ti­cu­la­risme i dis­se­mi­nació), aspecte que va lli­gat al debat del model de la dis­tri­bució i el trans­port de l'ener­gia; i, òbvi­a­ment, també cal la reflexió cen­tral entorn de la vora­ci­tat de con­sum energètic actual.