La Campana toca per Àfrica

Una de les nove­tats literàries més interes­sants del moment en l'apar­tat de no ficció és Blanc bo busca negre pobre, de l'antropòleg Gus­tau Nerín, edi­tat per La Cam­pana. Ara mateix ja n'havia par­lat molta gent i la meva modesta opinió (més o menys auto­rit­zada perquè ja he tocat el tema en una novel·la, Àrea de Ser­vei, del 2007) no podria afe­gir gaire a l'acord gene­ral (amb mati­sos) amb la tesi de Nerín. És a dir, la sobre­va­lo­ració de la inter­venció occi­den­tal a l'Àfrica i la sos­pita que, tot sovint, són més aviat els euro­peus qui neces­si­ten anar-hi per cal­mar la consciència que no pas els afri­cans (a la vista dels resul­tats) per sen­tir-se aju­dats.

Gus­tau Nerín burxa a fons en la con­tra­dicció occi­den­tal. Sobre­tot, en el fet que l'euro­cen­trisme blanc impos­si­ble d'evi­tar pels coo­pe­rants fa que la com­prensió del feno­men local africà sigui limi­tada o ine­xis­tent i, per tant, l'èxit acon­se­guit sigui pun­tual i no pas con­ti­nuat. El lli­bre de Nerín és impres­cin­di­ble. I només podríem afe­gir-hi, vist que ell hi passa per damunt, que, en el fons, mal­grat les distàncies ideològiques i l'evi­dent acció interes­sada, sovint acon­se­guei­xen millors resul­tats els mis­si­o­ners, que no pas l'exèrcit de coo­pe­rants. I la raó és tan sen­zi­lla com clara: un mis­si­o­ner se'n va a l'Àfrica a que­dar-s'hi. I així ho inter­pre­ten els afri­cans que l'envol­ten.

Vol­dria remar­car, d'altra banda, que el lli­bre de Gus­tau Nerín no és cap nove­tat. Ell mateix ja va publi­car el 2006 Un guàrdia civil a la selva, on explica una de les històries negres de la presència colo­nial espa­nyola a Gui­nea Equa­to­rial. I en la mateixa línia, hi tro­baríem Pallas­sos i Mons­tres, d'Albert Sánchez Piñol. I Sóc fill dels Evu­zok, de Lluís Mallart. I fins i tot la simpàtica tri­lo­gia d'Ale­xan­der McCall, en ficció, pro­ta­go­nit­zada per la pri­mera inves­ti­ga­dora pri­vada negra i situ­ada a Botswana. Què tenen en comú tots aquests lli­bres? El com­promís amb l'Àfrica des de diver­sos punts de vista. I qui es fa càrrec d'aquest com­promís? L'Edi­to­rial La Cam­pana, que n'accepta el risc i acon­se­gueix col·locar-lo a l'abast de tots els cata­lans.

Cal estar orgu­llo­sos d'edi­to­ri­als com aquesta, peti­tes, inde­pen­dents, però amb ganes de ven­dre i amb les idees clares. La Cam­pana, amb el seu interès lite­rari regu­lar i ferm per Àfrica, demos­tra que allò tan toque­jat i relle­pat de la “línia edi­to­rial” no és una sim­ple expressió. I tot ple­gats ens n'hem de feli­ci­tar.