No tinc temps

Aquí ens teniu, pobres de nosal­tres. Esclaus del rellotge i de l'agenda que anem sem­pre amb un pam de llen­gua a fora, cor­rent amunt i avall, per­dent trens reals i metafòrics, fent tard a tot arreu. En donem la culpa a la feina, als fills, a la impos­si­bi­li­tat d'enca­bir-ho tot en 24 hores. Som gent estres­sada, què hi farem.

Els experts en gestió del temps cre­uen que la culpa és nos­tra, que no ens sabem orga­nit­zar. En rea­li­tat tre­ba­llem menys del que fem veure. Els temps se'ns escola sense que en tra­guem prou par­tit. El dila­pi­dem mise­ra­ble­ment, com si fóssim eterns.

Hauríem d'apren­dre a pri­o­rit­zar, diuen els esmen­tats experts. Només les coses impres­cin­di­bles s'han de fer sí o sí. Hi ha fei­nes que es poden dele­gar, o que poden que­dar a mit­ges: és lícit tenir el pis desen­dreçat o buit de plan­tes per regar (a casa meva, la nota de color ja la posen les peces de Lego escam­pa­des pels racons).

Es veu que, si ens ho muntéssim bé, podríem dor­mir vuit hores cada nit, lle­gir dues novel·les per set­mana, anar al gimnàs de dilluns a diven­dres, per­fec­ci­o­nar l'anglès d'una vegada i, per des­comp­tat, pen­car per gua­nyar-nos el sou i fer de mares o pares sense per­so­nes inter­po­sa­des. Maco, oi? És ben bé que ens quei­xem per vici.

La veri­tat deu ser en un punt mig: ni gua­nyaríem anys sen­cers si ens orga­nitzéssim millor, ni s'aguanta gaire l'excusa que no tre­pit­gem el poli­es­por­tiu per falta de temps. Si de debò ens agradés suar la samar­reta, trauríem el temps de sota les pedres. De la mateixa manera que jo he tro­bat temps per escol­tar i apren­dre'm les noves cançons de Manel, encan­tada d'estar con­tri­buint a un feno­men musi­cal que ens dóna auto­es­tima col·lec­tiva i ens acosta als països nor­mals (sí, sóc mains­tream, i què?). De la mateixa manera que tro­baré temps per anar a veure els Manel al Tea­tre Romea, peti qui peti (i sem­pre que el món no hagi petat abans, que també podria ser).

En qual­se­vol cas, tam­poc té sen­tit que renun­ciem a fer coses que ens vénen de gust per por de no tenir prou temps, de no donar l'abast. Ningú dóna l'abast (excepte, pot­ser, els experts en gestió del temps), tant si ens hem apun­tat a un post­grau de bioètica com si no. Tant si tenim fills com si no. Tant si tre­ba­llem full-time com si fem reducció de jor­nada. Perquè és cert que qual­se­vol acti­vi­tat s'expan­deix fins a ocu­par tot el temps de què dis­posàvem per fer-la. I qui sap si no hem evo­lu­ci­o­nat cap a una espècie crònica­ment estres­sada. Tant per tant, posats a patir estrès, val més que tin­guem motius de pes que ho jus­ti­fi­quin.

I sí, edu­car qua­tre fills és una boge­ria fantàstica i la bioètica sona apas­si­o­nant.