Un món desajustat

El títol és man­lle­vat del d'un lli­bre en què l'escrip­tor d'ori­gen libanès Amin Maa­louf teo­ritza sobre com hem arri­bat al món que tenim en l'actu­a­li­tat i com tots ple­gats podem sor­tir-nos-en en el futur. De fet, el lli­bre és un bon pre­ludi als esde­ve­ni­ments que estan suc­ceint aquests últims mesos al món àrab, en un món ple de dese­qui­li­bris i injustícies. Aquí toca par­lar d'esports, però encara que el fut­bol sigui la cosa més impor­tant de les coses menys impor­tants, estar pen­dent del fut­bol a vega­des ha de ser com­pa­ti­ble per força amb el segui­ment dels esde­ve­ni­ments soci­als i polítics. O a l'inrevés. Ahir mateix, men­tre juga­ven el Barça i el Getafe era ine­vi­ta­ble també estar pen­dents de la inter­venció mili­tar inter­na­ci­o­nal al Líban. O de les últi­mes notícies que arri­ba­ven del Japó. De fet, al Camp Nou es va guar­dar un minut de silenci per les vícti­mes del ter­ratrèmol i el tsu­nami. Nor­mal­ment el món del fut­bol té vida i auto­no­mia pròpia, i només inter­fe­reix amb la vida diguem-ne real quan els esde­ve­ni­ments són extra­or­di­na­ris.

Sal­vant les distàncies i sepa­rant les coses impor­tants de les ino­fen­si­va­ment impor­tants, per al Barça ha estat també una set­mana molt intensa d'esde­ve­ni­ments, mal­grat que no hi havia par­tit des del de diu­menge. És indub­ta­ble­ment un desa­just que tin­guin més trans­cendència afers mise­ra­bles com les acu­sa­ci­ons de dopatge sense pater­ni­tat reco­ne­guda que s'han produït con­tra el Barça que el que està fent aquest equip cada vegada que és en un camp de fut­bol. I és una sotra­gada a la nor­ma­li­tat el que li ha pas­sat a Abi­dal. Però la pri­mera cosa és evi­ta­ble i la segona, en canvi, és llei de vida. En aquest ambi­ent enra­rit el millor que pot pas­sar és que hi hagi par­tit del Barça. Es fa una llo­a­ble esce­ni­fi­cació de suport a Abi­dal, el pre­si­dent Rosell es mani­festa, una mica tard, amb la con­tundència necessària sobre les acti­tuds mise­ra­bles i l'equip exor­citza les inten­ses sen­sa­ci­ons que ha vis­cut durant la set­mana reso­lent el par­tit con­tra el Getafe i podent-lo dedi­car al seu com­pany Abi­dal.

Sí, el va resol­dre, però anem a par­lar a l'últim desa­just d'aquesta con­tracrònica. El que hi ha entre la pro­duc­ti­vi­tat fut­bolística del Barça i els gols que recull, que és un mal crònic en els últims par­tits. És clar, també, que aquest és el millor mal que pot tenir un equip: crear mol­tes oca­si­ons de gol però con­ver­tir-ne poques en gol. Per això fa l'efecte que, més que cro­ni­fi­car-se, el que aca­barà pas­sant és que un dels pròxims rivals dels blau­grana car­re­ga­ran fort. Perquè aquest enca­lla­ment que aca­pa­ren els gole­ja­dors més sol­vents de l'equip s'ha de des­ta­par més aviat que tard. Messi i Villa (i Pedro, que ahir no podia jugar) tenen tanta acu­mu­lació d'oca­si­ons falla­des que algun dia s'aca­ba­ran res­ca­ba­lant. El que va mar­car ahir (a part d'Alves, que va pro­var una sort, els xuts de lluny, que aquest equip sem­bla que menys­prea) va ser Bojan, que es dife­ren­cia dels altres dos com­panys de davan­tera en el fet que no l'importa pro­var el xut a porta a pesar de tenir dos o tres defen­ses tapant-lo. Ahir ho va pro­var, hi va haver un rebot, però va mar­car el gol que va donar el marge de segu­re­tat neces­sari a l'equip. Sort n'hi va haver, perquè al final el Getafe va mar­car i va por­tar el pati­ment al Camp Nou. Inne­ces­sari si l'equip tingués un balanç més ajus­tat, però no és el cas. Hi ha un altre fac­tor de dis­torsió: els arbi­trat­ges. Què ha de pas­sar perquè xiu­lin un penal a favor dels blau­grana? Ha de ser més clar que el d'ahir a Villa al minut 21 (i poc després un altre) i amb tanta bona visi­bi­li­tat per a l'àrbi­tre? L'equip de Guar­di­ola és el més ofen­siu del món i viu al camp i l'àrea rival, però en treu menys penals que cap altre equip. Haver de fer un gol almenys més perquè li neguen penals és ja una feina estruc­tu­ral per al Barça.

No hi ha desa­jus­tos impor­tants en el joc de l'equip. L'equip fun­ci­ona bé en el balanç atac-recu­pe­ració-atac. Xavi i Ini­esta van ser capaços de tro­bar espais per crear oca­si­ons de gol amb regu­la­ri­tat i gene­ro­si­tat. I Milito, opció lògica per cobrir la baixa d'Abi­dal, va trans­me­tre més bones sen­sa­ci­ons que les últi­mes vega­des que havia jugat. Cap juga­dor va desen­to­nar. Van ser onze volun­tats, no sem­pre harmòniques, però sí gene­ro­ses. El dia que dei­xin de ser gene­ro­sos també amb els rivals tor­na­ran a enllu­er­nar.