No sóc gelós, sóc conseqüent

L'amor fa ser cre­a­tiu. Quan hom està ena­mo­rat de veres (batec acce­le­rat, pèrdua de la gana i de la son, acci­ons excèntri­ques, tru­ca­des intem­pes­ti­ves, som­riu­res i neguits que se sola­pen, per­fum nou, i mirada extra­vi­ada) és un autèntic cre­a­tiu publi­ci­tari. Emet afo­ris­mes lapi­da­ris que no tenen pèrdua: “No sóc gelós, sóc con­seqüent”. Sovint obli­dem que la gelo­sia no és un mons­tre, sinó una emoció de gran enver­ga­dura. L'amant gelós, en con­seqüència, reclama tot l'afecte i tota la dedi­cació en exclu­siva. Això és un crim? No senyors, això és amor fusió. Exi­gir la suma de dues uni­tats per tal de seguir sumant u no és altra cosa que la volun­tat d'esti­mar a totes, sense pèrdues, sense dre­ce­res ni papa­llo­nes de colors, sense ter­cers entes­tats a pren­dre l'atenció i gua­nyar el tro­feu. La gelo­sia és, doncs, una mos­tra més d'amor, en la mesura que fun­ci­ona com un indi­ca­tiu veraç en con­tra de la indi­ferència. Si bé de vega­des aquesta gelo­sia neix de la manca d'amor propi i de la des­con­fiança en un mateix, també és cert que en oca­si­ons pot trans­for­mar-se ter­rorífica­ment en obsessió o en agres­si­vi­tat irri­tant per qui la pateix i per qui la rep –donant lloc a esce­nes sòrdi­des o a crims inne­ces­sa­ris– basada en sos­pi­tes, perills ine­xis­tents, visi­ons al·luci­na­des i pors exa­ge­ra­des. Però en aquests casos, ja no par­laríem d'ena­mo­rats sinó de malalts o assas­sins... És l'etern debat: la gelo­sia és una cara de l'amor o una dis­fressa de la pos­sessió? Cal anar amb l'antena posada o convé dei­xar de veure fan­tas­mes?

No per atzar (el llen­guatge és savi) s'ano­mena gelo­sia a un enrei­xat de llis­tons que es posa a una fines­tra o altra ober­tura, dar­rere el qual hom pot veure sense ésser vist. I no només això: a l'Empordà, gelo­sia és el nom donat a una planta de flors ver­me­lles taca­des de blanc. No cal ser Sher­lock Hol­mes per ende­vi­nar el resul­tat d'aquesta suma cromàtica. La xarxa és plena de qüesti­o­na­ris per saber si som gelo­sos. Els con­vido a fer-ne un parell o tres: riu­ran molt. Com deia Kant i com podria haver dit qui fos, l'home és gelós només si estima.