Tou, la teva hora tota tova

Tic-tac, tic-tac... men­tre dormíem, ens hem crus­pit una hora com aquell qui no vol. Era l'hora tova. Avui és un dels dos diu­men­ges de l'any que lluen pels sei­xanta minuts de menys o de més que res­tem o sumem als nos­tres bio­rit­mes dia­ris. El 27 de març, el de 23 h. Sem­pre em ve al cap Sal­va­dor Dalí quan repe­tim mecànica­ment, en aques­tes dues mati­na­des, aquest gest d'avançar o retar­dar les bus­ques del nos­tre des­per­ta­dor, les del rellotge de canell o de but­xaca, el de la cuina, fins i tot amb els dígits de l'analògic del for­net elèctric: a La per­sistència de la memòria (i, també, en altres obres de Dalí) els seus rellot­ges tous cap­ten la futi­li­tat del temps, el valor rela­tiu del tic-tac. Una altra pos­si­bi­li­tat tova és la que ofe­rei­xen alguns bars amb la crida de happy hours (l'hora feliç) per defi­nir l'hora del tou, ja m'ente­neu. També és curiós que el totxo sense coure sigui una tova. I que una tova també sigui una caga­rada. Gai­rebé hem tan­car el cer­cle. Aju­dats del pen­sa­ment para­noi­cocrític dalinià, un mètode espon­tani de conei­xe­ment irra­ci­o­nal basat en l'asso­ci­ació inter­pre­ta­ti­vocrítica dels fenòmens deli­rants, podem afir­mar que quan hom insi­nua un cobra­ment tou (ja sigui als peat­ges de les nos­tres auto­pis­tes o –el súmmum– quan es pro­posa una hora tova de paga­ment de pàrquing), el que està dient és que, pagant, sant Pere aparca. Quina pèrdua de temps! Tic-tac, tic-tac...