A punt per rebre

Abden­nur Prado, pre­si­dent de la Junta Islàmica Cata­lana, amb la fe i la imprudència del con­vers, diu que Zapa­tero “tendrá su 11-M”. Que la frase següent sigui “Dios no lo qui­era” no con­ver­teix un verb en futur en cap forma sub­jun­tiva (no diu “Déu no vul­gui que tin­gui…”, diu “tindrà…”). Si això no és apo­lo­gia del ter­ro­risme, ja podem llençar el codi penal. L'11-M són 191 morts i 1.857 ferits, i no hi ha metàfora ni diva­gació mística que val­gui. Tant que s'esforçava el govern a expli­car que una guerra “no és exac­ta­ment una guerra” sinó una inter­venció mili­tar per pro­te­gir civils, i ara apa­reix un apre­nent de pro­feta a embo­li­car la troca. És el que té no dir les coses pel seu nom. Hi ha qui es pensa que una cons­ti­tució pot can­cel·lar la història i que el BOE està per sobre del dic­ci­o­nari, però la rea­li­tat és tos­suda i sovint us explota a la cara. Quan hom va a la guerra, ha d'estar orgullós de fer-ho; si no, mala­ment rai. Ha de defi­nir clara­ment l'objec­tiu i l'ene­mic –qui són aquests rebels libis a pro­te­gir? què tenen que no tin­gues­sin rwan­de­sos o suda­ne­sos?–. Ha d'estar deci­dit a aca­bar-la i a no dei­xar les coses a mit­ges, com va pas­sar a Iraq el 1991. I ha d'anar-hi per raó dels pro­pis interes­sos, fent un cas molt rela­tiu del que es voti a l'ONU –on la Líbia de Gad­dafi for­mava part del con­sell de drets humans fins que fa qua­tre dies s'han afa­nyat a expul­sar-la–. Però aquest és un govern que no està dis­po­sat a fer res d'això, i que sem­bla intel·lec­tu­al­ment incapaç d'enten­dre en què s'embo­lica ni com fun­ci­ona el món. Lla­vors no és estrany que qual­se­vol, i no des de deserts remots ni mun­ta­nyes llu­nya­nes, se'n rifi i ens ame­naci a tots amb gar­ro­ta­des. Però si allò no és una guerra, això no és una amenaça, és clar.