Coma de la discòrdia

Escena pri­mera. Any 1977. La mes­tra de ter­cer d'EGB ens explica que una com­pa­nya seva ha suspès un exa­men de la car­rera de magis­teri “només per una coma”. Ens vol donar a enten­dre que el llistó d'exigència a la uni­ver­si­tat és ele­vadíssim. Jo, que inter­preto les coses a la meva manera, quedo enllu­er­nada per la importància de les comes. Anys més tard des­co­briré que molts lli­cen­ci­ats fan anar com volen (i no sem­pre com cal) els sig­nes de pun­tu­ació i que les pobres comes (i els punts, i els punts i coma) són menys­va­lo­ra­des fins i tot per pro­fes­si­o­nals de la llen­gua.

Escena segona. Tar­dor del 2007. Una noia que s'estrena com a cor­rec­tora d'aquest diari cor­re­geix un text meu i m'hi posa o m'hi treu una coma. Minuts després, me li apa­reixo jo i li demano com és que m'ha posat o m'ha tret aque­lla coma. La cor­rec­tora deci­deix, amb més raó que una santa, que m'odiarà fins a l'eter­ni­tat. Al cap de tres anys tor­nem a coin­ci­dir, m'explica l'anècdota de la coma, m'asse­gura que ja no em té mania i pro­vem de fer-nos ami­gues. Però em queda un dubte pen­dent: vol­dria saber si aquell dia la meva futura amiga va afe­gir o bé va supri­mir la coma de la discòrdia.

Escena ter­cera. Una escrip­tora i arti­cu­lista bri­llant em comenta que, a l'hora d'edi­tar els seus arti­cles, no li solen res­pec­tar els punts i a part. Els follets d'impremta (uns per­so­nat­ges molt pràctics quan no vols asse­nya­lar cul­pa­bles) con­ver­tei­xen gai­rebé per sis­tema els seus punts i a part en punts i seguit. I no són gens cons­ci­ents d'estar fent res mal fet. Abans de can­viar una paraula pot­ser s'ho pen­sa­rien tres cops, però per ajun­tar dos paràgrafs no tre­mola pas el món. O això cre­uen.

Escena quarta. Rebo un lli­bre col·lec­tiu en què par­ti­cipo. Ha que­dat preciós. Però els follets han afe­git al meu text un parell de comes que jo no he escrit i que n'impos­si­bi­li­ten la lec­tura. A vega­des t'afe­gei­xen comes inne­cessàries que tu no hau­ries posat però que no fan cap mal al text, i a vega­des t'afe­gei­xen comes que no hi hau­rien de ser ni de broma. El lli­bre ja està imprès: el mal ja està fet. No puc ni pen­sar en el lli­bre en qüestió (i mira que ha que­dat maco) sense maleir les dues comes sobre­res.

L'enyo­rat Joan Solà i Josep M. Pujol afir­men a l'impres­cin­di­ble Trac­tat de pun­tu­ació (1989) que és una aber­ració que la soci­e­tat con­tinuï sacra­lit­zant la ve baixa i menys­tin­gui el punt i coma. “Sim­ple­ment perquè l'orto­gra­fia és mera con­venció i, doncs, no arriba a afec­tar el cor de l'expressió escrita; i, en canvi, qui no pun­tua no sap expres­sar-se per escrit”. Havent cedit la paraula als qui real­ment hi ente­nen, em toca callar. Punt.