Nebrera

Ahir mateix sor­ties en aquest mateix diari, expres­sant el teu suport a la con­sulta sobre la inde­pendència del 10 d'abril a Bar­ce­lona. Deies que eres par­tidària de la par­ti­ci­pació, i que opta­ries més aviat pel vot nega­tiu, però que no hi havies par­ti­ci­pat quan s'havia fet a la teva ciu­tat per no sé quin motiu, el qual, con­fesso, se'm va esca­par. De fet, una de les coses que et fan més atrac­tiva són les teves con­tra­dic­ci­ons.

Em res­pondràs que no, que tens mil motius de pes per afir­mar el que afir­mes, amb el bagatge d'una juris­prudència de nas­sos, i que no et fal­ten argu­ments per defen­sar tot el que dius. I jo no t'ho dis­cu­tiré, perquè sé que sem­pre sor­tiràs airosa i fresca de qual­se­vol debat, gràcies a una per­se­ve­rança admi­ra­ble. I sabent que la tena­ci­tat no exclou les ambi­valències, perquè en rea­li­tat ets una mica mar­xista. Vull dir Groucho Mar­xista, en el sen­tit que tens con­vic­ci­ons de ferro, però si en tro­bes unes altres de ferro millor, les can­viaràs sense pro­ble­mes.

Jo crec que agra­des a molta gent perquè, a part del teu aire de noia entre­ma­li­ada, ets una mica com la majo­ria de la gent. Sem­pre en tran­sició, evo­lu­ci­o­nant cap a la lli­ber­tat indi­vi­dual i la democràcia més genuïna. A costa de dis­cussió i de fer un cert tea­tre, ja que al cap­da­vall no dei­xem de ser lla­tins, però sem­pre avançant i al·lèrgica a l'estan­ca­ment. Jo també vull ser Montse Nebrera quan sigui gran, i dir el que em surti del bar­ret, i a sobre dir-ho amb força, i ser enve­jat per la gràcia amb què la natura m'ha dotat.