Articles

Esperit democràtic

“Per a moltes nacions europees la democràcia
és accessòria en la seva definició. L'Estat hi era abans”

“Després de molts anys de mirar de dis­su­a­dir els qui opta­ven per l'inde­pen­den­tisme, ara em trobo que no tinc argu­ments per reba­tre'ls. Lle­vat del de la seva difícil via­bi­li­tat i del seu risc intern. De via­bi­li­tat per les difi­cul­tats polítiques per la banda d'Espa­nya, però també n'hi hau­ria per la banda d'Europa. (...) Per acon­se­guir la inde­pendència no n'hi sol haver prou amb voler-ho, encara que sigui inten­sa­ment”. Aquest frag­ment del dis­curs Resi­du­als o inde­pen­dents? de Jordi Pujol és el més lluny que ha anat mai l'expre­si­dent per recla­mar la neces­si­tat que Cata­lu­nya es plan­tegi la inde­pendència per asse­gu­rar la seva super­vivència com a poble. “Tot deba­des”, diu després d'una vida defen­sant l'encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya. Però imme­di­a­ta­ment cau en l'advertència a tots els que hem par­ti­ci­pat en les referèndums popu­lars que fina­lit­zen amb l'última onada de con­sul­tes el pro­per 10 d'abril. Pujol vol dir, clara­ment, que ni Espa­nya ni Europa ens dei­xa­ran ser inde­pen­dents (“difícil via­bi­li­tat”) i que no és sufi­ci­ent que la població de Cata­lu­nya s'hi mos­tri favo­ra­ble a les urnes (“no n'hi sol haver prou amb voler-ho, encara que sigui inten­sa­ment”). ¿Tan poc democràtica és Espa­nya? ¿I Europa? Doncs sí. Una anàlisi pro­funda sobre els valors de fons de les soci­e­tats euro­pees actu­als ens por­ta­ria a una sor­presa sobre la importància que els nos­tres veïns del Vell Con­ti­nent donen a les regles clàssi­ques de la democràcia. El crei­xe­ment dels par­tits xenòfobs al nord i cen­tre d'Europa, i l'aug­ment de la into­lerància res­pecte de mino­ries pre­sents als nos­tres països són una cons­tant tant dels estu­dis sociològics com dels resul­tats elec­to­rals (una enquesta a Ale­ma­nya asse­nyala que el 58% con­si­de­ren que els musul­mans no poden ser “veri­ta­bles ale­manys” perquè no com­par­tei­xen unes arrels cris­ti­a­nes comu­nes amb la resta de la població; a les elec­ci­ons can­to­nals de diu­menge pas­sat a França el Front Nati­o­nal va acon­se­guir una mit­jana del 35% dels vots a les cir­cums­crip­ci­ons en què es man­te­nia a la segona volta).

El que passa ara en una Europa ner­vi­osa i espan­tada per la crisi res­pon a la iden­ti­tat intrínseca de les naci­ons euro­pees. A diferència del Regne Unit, el Canadà, els Estats Units o alguns països nòrdics, els Estats d'Europa no nei­xen fruit d'un pacte entre ciu­ta­dans o entre pobles, sinó de drets gua­nyats en el camp de bata­lla. Les guer­res i les iden­ti­tats cul­tu­rals han mar­cat les fron­te­res a l'inte­rior d'Europa: la “raó d'Estat” des de Ric­he­lieu fins a Mit­ter­rand a França, la “fi que jus­ti­fica els mit­jans” de la política ita­li­ana des de Maquia­vel fins a Andre­otti, els cab­dills que s'han succeït en la gover­nació d'Espa­nya... Per no par­lar de les incli­na­ci­ons pro-nazis de bona part d'Europa durant els anys 30 i 40 del segle pas­sat. Una rea­li­tat silen­ci­ada pels his­to­ri­a­dors del bàndol gua­nya­dor de la Segona Guerra Mun­dial. La democràcia, a Europa, és accessòria en la defi­nició de mol­tes naci­ons. L'Estat hi era abans. I sí, això vol dir que Madrid frus­tra­ria a través de tots els mit­jans pos­si­bles una even­tual secessió de Cata­lu­nya. I que cap altra capi­tal euro­pea dona­ria suport actiu a la inde­pendència d'un ter­ri­tori a l'inte­rior de la Unió, encara que fos votada per la majo­ria dels seus ciu­ta­dans. Els interes­sos de cadas­cun d'aquests països o la bona relació amb Espa­nya pas­sa­rien per davant de la volun­tat del poble de Cata­lu­nya. Segur. Ara bé, com diu el mateix Pujol: hi ha “alguna altra solució?”.

Cata­lu­nya sí que és un país d'espe­rit democràtic. Vam tenir el pri­mer Par­la­ment del món: abans que els angle­sos. Hem estat terra de nego­ci­a­ci­ons des dels temps dels pri­mers comp­tats. El nos­tre sis­tema polític es basa en un Par­la­ment de llarga tra­dició en la con­se­cució de pac­tes naci­o­nals, i la relació històrica del cata­la­nisme amb Espa­nya està car­re­gada de pro­pos­tes i nego­ci­a­ci­ons. Per això és un encert que la forma de rei­vin­di­car la inde­pendència de Cata­lu­nya sigui a través del lema Dret a deci­dir i en forma d'una urna cada cop més plena de vots. La nos­tra rei­vin­di­cació no és històrica, cul­tu­ral, econòmica... és “democràtica”. Pujol va dir dime­cres pas­sat: “Per a mi, els ho he de reconèixer, la con­ferència que els faig avui és incòmoda”. Que el pre­si­dent assu­meixi sense embuts que s'ha equi­vo­cat durant tants anys ha de ser motiu de reflexió per a tots. Però la por que des­til·len les seves parau­les en fer front al dilema “inde­pen­dents o resi­du­als” ja no és accep­ta­ble a hores d'ara. No hem de caure nosal­tres en els errors sobre els quals ens adver­teix Pujol.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.