L'estètica ens perd

Sense entrar en el nucli del debat, es poden fer dues obser­va­ci­ons als argu­ments amb què la con­se­llera d'Edu­cació, Irene Rigau, pro­posa refle­xi­o­nar sobre la intro­ducció de l'uni­forme als cen­tres edu­ca­tius. Una de les raons que la con­se­llera esgri­meix és –diguem-ne– de caràcter pragmàtic. Rigau remarca que els alum­nes, a l'hora de ves­tir-se, patei­xen “l'obsessió de saber cada dia què es posen, de can­viar, certa com­petència i vin­cu­lació imme­di­ata amb les modes”. Encara que desac­ti­vat per un to fun­ci­o­na­lista apli­cat a l'estètica, no ens hau­ria de pas­sar per alt que aquest plan­te­ja­ment té una gran expansió ideològica, fins al punt de fer tron­to­llar les bases de la rica tra­dició libe­ral, que ja al segle XIX va ava­luar quins havien de ser els límits del poder de l'Estat. ¿De debò, a aques­tes altu­res de la pel·lícula, voldríem una admi­nis­tració pater­na­lista que estalviés, als ciu­ta­dans, la seva facul­tat d'ele­gir? Més. Amb la invo­cació del con­cepte igual­tat la con­se­llera es pre­gunta si no cal­dria una forma de ves­tir “més igua­litària, perquè de vega­des les diferències són molt evi­dents”. La diferència –tant pel que fa a la ves­ti­menta com en altres ordre de la vida– no és, per se, cap pro­blema. ¿Hem de sobre­en­ten­dre, doncs, amb com­pli­ci­tat, que la con­se­llera es refe­reix a “diferències deri­va­des de l'esta­tus econòmic i social”? Si és així, es trac­ta­ria d'un plan­te­ja­ment esbi­ai­xat. Perquè l'uni­forme no eli­mina les desi­gual­tats, en tot cas les vela –si les vela– sota una mateixa apa­rença. Tan­ma­teix, aquest plan­te­ja­ment té un pol d'atracció molt més interes­sant, que dubto que el govern –ni cap altre govern– tin­gui en la seva agenda imme­di­ata: abor­dar de ple l'eli­mi­nació real d'aque­lles desi­gual­tats fona­men­ta­des en la injustícia.