Polítiques de boina i campanar
Hi havia un temps que això era can Rothschild. No hi faltava mai de res i no venia mai de mil duros. Eren aquells anys quan el president Zapatero deia que l'economia espanyola estava a punt de superar la italiana i el ministre d'Obres Públiques s'omplia la boca dient que Espanya seria el país del món amb més quilòmetres d'alta velocitat. Cavalcant a l'esquena de tanta bonança econòmica, tothom va fer la carta als Reis. Un aeroport per aquí, una estació de l'AVE per allà, un auditori amb palau de congressos incorporat mes enllà... I com que la mamella semblava inesgotable, els governs de torn repartien a cor què vols per satisfer les exigències de les masses amb el criteri de si ho té el veí, jo també ho vull. Enmig de tanta exuberància irracional no hi havia temps per planificar gaire, i els projectes se sortejaven a la tómbola de la política clientelista, pensant que unes infraestructures de qualitat necessàriament havien de generar demanda. Ara la tossuda realitat ens ha esclatat a la cara. Ni calia fer un aeroport a prop de cada capital de províncies, ni l'AVE pot arribar a cada barri, ni hi ha prou músics per omplir tants auditoris.
És en època de vaques magres com aquesta quan aquesta patètica realitat es manifesta amb tota la seva cruesa. A Ciudad Real van fer un aeroport que havia de ser alternativa del de Madrid i en els temps de més esplendor hi aterraven un parell d'avions. A Castelló, ni això, i les flamants pistes són per anar a fer-hi el pícnic de cap de setmana, mentre que l'aeròdrom de Lleida-Alguaire és víctima de la seva proximitat excessiva amb Barcelona i Madrid. En el cas del tren d'alta velocitat, tot va començar el 92 amb el despropòsit de connectar Madrid amb Sevilla quan semblava més lògic unir primer la capital amb Barcelona i potenciar l'eix mediterrani, per on circulen la gran majoria de les mercaderies destinades a l'exportació. Com és sabut, la connexió Madrid-Barcelona va haver d'esperar fins fa un parell d'anys, i un ferrocarril decent per al llevant és encara una entelèquia. A partir d'aquí, la teranyina de vies de gran velocitat s'ha estès de dalt a baix i d'esquerra a dreta, sense que moltes vegades el volum de passatgers ni les disponibilitats pressupostàries puguin justificar una inversió tan descomunal. Però ja se sap, és el peatge que cal pagar quan les decisions sobre com gastar el diner públic, es prenen basant-se en consideracions polítiques de boina i campanar.
