Els altres evangelis

El dra­ma­turg francès Erich-Emma­nuel Sch­mitt està de moda per les seves ocurrències i les seves pre­ten­si­ons. En l'obra El visi­tant, estre­nada aquí el 1996, ima­gi­nava un diàleg entre Freud i Déu. A El lli­bertí, el gran èxit del 2007, expo­sava les arts de seducció de Dide­rot. Ara ha tor­nat als esce­na­ris cata­lans amb Petits crims con­ju­gals. També és autor d'una altra obra, d'actu­a­li­tat aquests dies: L'evan­geli segons Ponç Pilat (Edaf, 2001). El lli­bre vol ser ori­gi­nal però no ho és gens. Ja el 1957 Carlo Maria Fran­zero va publi­car unes Memòries de Ponç Pilat, i Roger Cai­llois, el 1961, va escriure el relat fantàstic Pilat, el dilema del poder. I així tants d'altres.

Sch­mitt encapçala l'obra amb un ano­me­nat pròleg de setanta pàgines que titula audaçment “Con­fes­si­ons d'un con­dem­nat a mort la nit del seu arrest". El con­dem­nat és, natu­ral­ment, Jesús de Nat­za­ret. L'autor fa veure que trans­criu el llarg soli­lo­qui a l'hort de les oli­ve­res abans de l'arri­bada de Judes. Jesús evoca tota la seva vida, des de la infan­tesa fins a l'últim sopar. Però el text no s'assem­bla gens a un monòleg inte­rior, sinó que està escrit com una novel·la i amb diàlegs pro­pis d'un dra­ma­turg. Entre els autors que han donat veu a Jesús en pri­mera per­sona és pre­fe­ri­ble Nor­man Mai­ler, que ho va fer amb resul­tat sor­pre­nent a L'Evan­geli segons el Fill. O Blai Bonet, a L'Evan­geli segons un de tants: “Vaig dei­xar els pares, l'ofici, el poble; res dins aquesta but­xaca, res dins l'altra, / me n'anava per la car­re­tera / lite­ral­ment a la bona de Déu, a donar la cara / i a llui­tar con­tra el mal, sense expli­car-lo mai.” O, sobre­tot, Jorge Luis Bor­ges, en un poema de El otro, el mismo: “Fuí amado, com­pren­dido, ala­bado i pendí de una cruz. / Bebí la copa hasta las heces. / Conocí la espe­ranza y el temor; / conocí también la amar­gura. (...) A veces pienso con nos­tal­gia / en el olor de esa car­pin­tería."