Ni un pas enrere

És una màxima que avui subs­criu­rien molts sec­tors que veuen com la crisi i les peno­ses finan­ces públi­ques del nos­tre país for­cen al rea­jus­ta­ment de sub­ven­ci­ons i ajuts diver­sos. I quan hom s'ho aplica, en l'àmbit de la cul­tura, l'ense­nya­ment, la medi­cina, la sani­tat o l'empre­ne­do­ria, fa mal. No seré jo qui ara entri a valo­rar el grau de dolor que pro­voca la redis­tri­bució dels diners públics de què dis­po­sem; però sí que m'atre­viré a dir que hi ha sec­tors més sen­si­bles a la des­pu­llada de recur­sos que d'altres; i que n'hi ha un que n'hau­ria de que­dar al marge, perquè hi ha qui NO POT per­me­tre's estar pit­jor. I és aquest que ara es pre­senta com a pro­mo­tor d'un text que, sota aquest encapçala­ment (Ni un pas enrere) vol fer refle­xi­o­nar els qui ens admi­nis­tren sobre la seva com­pli­cada situ­ació.

Parlo del ter­cer sec­tor i el món de la coo­pe­ració: aquells qui dedi­quen la seva ener­gia, mai prou valo­rada ni remu­ne­rada, a dig­ni­fi­car la vida dels qui ja no es poden per­me­tre cap reta­llada per tirar enda­vant. Menors en risc d'exclusió; adults en el mateix risc, o ja exclo­sos; homes, dones i nens de països del Sud que viuen sota el llin­dar d'allò que les Naci­ons Uni­des ja con­si­dera pobresa, que vol dir que viuen –viuen?– amb menys de 2 dòlars, que no són ni dos euros, al dia.

A casa nos­tra l'aug­ment de la pobresa, de des­no­na­ments, de per­so­nes que per­den la feina, de famílies que es veuen abo­ca­des a viure de la cari­tat, posen en risc la cohesió social.

“Les lleis soci­als pro­mul­ga­des en els dar­rers anys –infància, ser­veis soci­als, auto­no­mia per­so­nal i ajut a la dependència, aco­llida i era­di­cació de la violència mas­clista– i els pac­tes sig­nats –edu­cació, habi­tatge, immi­gració– no es poden que­dar a mit­ges si volem asso­lir el nivell dels països del nos­tre entorn”, diu el mani­fest. I això no se sosté si a la vegada no man­te­nim les polítiques de cores­pon­sa­bi­li­tat en el crei­xe­ment del Sud. 20 enti­tats soci­als potentíssi­mes i 8 pro­fes­sors de ser­veis soci­als sig­nen un mani­fest que fa pro­pos­tes con­cre­tes per fer pos­si­ble la via­bi­li­tat del model de Cata­lu­nya, que us con­vido a bus­car a la xarxa. Ser soci­al­ment res­pon­sa­ble és l'única manera de poder ser. I més quan sents aquell mal d'estómac en recor­dar les xifres amb què s'han “res­ca­tat” molts dels sala­ris dels res­pon­sa­bles de tant des­no­na­ment.