Metge

Ets lli­cen­ciat en medi­cina, però tot­hom et diu doc­tor. El teu nom propi no el pro­nun­ciem; con­si­de­rem nor­mal espe­rar-nos hores per a una cita mar­cada, encara que sigui pagant; i et trac­tem amb una vene­ració que cap altre ofici no genera. Algun dia hau­rem de bai­xar-te del pedes­tal i limi­tar el teu sacer­doci. Però és clar, quan la vida d'un pare, d'un fill o la pròpia, depe­nen de la teva paraula i obra, no resulta gens fàcil par­lar-te com un sim­ple mor­tal. Ets, d'alguna manera, l'apòstol de la vida.

Ara surts a pro­tes­tar con­tra els que s'han plan­tat al teu davant, gover­nants que ho fan per motius de caixa, diuen, però pobra gent, no saben amb qui se les heu­ran. Se les heu­ran amb tu, i amb tots els que t'admi­ren i et reve­ren­cien i et temen. Algú ha dit que amb les reta­lla­des de la sani­tat pública, el govern el que està fent és enre­ti­rar el tub de res­pi­ració assis­tida dels malalts. Ja pot ser, ja; i també el llit de sota el cos i la cadira de rodes de sota el cul.

Cal fer net als hos­pi­tals públics. De la mateixa manera que s'ha de pas­sar la baieta, s'ha de pas­sar el ras­clet al dis­pendi. I s'ha de fer pre­ci­sa­ment perquè tu, metge, ets una figura de les més impor­tants de la soci­e­tat. Si no vols per­dre el pres­tigi i el rang, ho hauràs d'adme­tre. Quan cobres de tres llocs alhora i no aca­bes de tre­ba­llar del tot enlloc, quan dedi­ques poc temps als paci­ents i molt temps als con­gres­sos, quan cri­des con­sig­nes i talles auto­pis­tes, perds dimensió sagrada. No t'ho pots per­me­tre, ben­vol­gut metge, no pots.