Neichel, l'alsacià

Estras­burg és el record de cer­vi­cals encar­ca­ra­des de mirar enlaire fins on acaba el cam­pa­nar de la cate­dral. I Alsàcia sen­cera, un tip de cer­car gent perquè et reveli on men­jar una chou­croute com cal. La meva pri­mera xucrut en versió ori­gi­nal tenia la per­so­na­li­tat d'una col i patata amb frank­furt de men­ja­dor esco­lar. La mos­tassa sol ser bona a tot arreu; ales­ho­res, n'abu­ses i camu­fles.

Bons alsa­ci­ans em van reco­ma­nar Baden-Baden, a l'altra banda del Rin. Gran­di­osa. Encara recordo les sal­sit­xes d'Estras­burg, la cer­vela, el garró, la can­sa­lada fumada, la patata i la xucrut –la col fer­men­tada–, coixí d'aquesta metonímia d'ori­gen alsa­ci­ana.

Fins que em van citar a Bar­ce­lona a men­jar xucrut, al res­tau­rant de Jean-Louis Neic­hel i Evelyn Fuer­tes i del seu fill Mario. Tan avall? Tan lluny del Rin? Doncs la millor xucrut la fan a Pedral­bes, a can Neic­hel.

Pro­po­sen una xucrut en dos actes. Impe­ca­ble i exqui­sida. Ep! El senyor Neic­hel és el cui­ner que el 1976 va gua­nyar la pri­mera estre­lla Mic­he­lin per a El Bulli, de Mont­joi. Poca broma. Ara, a més, aquest alsa­cien-català fa la col fer­men­tada per a Coll Verd. L'empresa suma al foie-gras i el per­nil d'ànec les llau­nes amb xucrut de porc, ànec i vede­lla.

A Alsàcia hi posen vi: sobre­tot el finet i poc àcid, pas­sa­dor, syl­va­ner i ries­ling, el qual té un deix d'hidro­car­bur que com­bina molt bé amb els fumats. M'interessa més la femi­ni­tat flo­ral –roses i lit­xis, i no us aco­llono– del gewürtz­tra­mi­ner. La cer­vesa forta de llúpol de la banda ale­ma­nya con­trasta amb la incon­sistència de les alsa­ci­a­nes. Entenc per què els del cos­tat francès hi posen vi.