L'N-II, de nou

Un dels temes que més comenta tot­hom quan torna d'un viatge per les Espa­nyes és com en són, de noves, amples, llar­gues i, sovint, bui­des de trànsit, les auto­vies que subs­ti­tu­ei­xen les anti­gues car­re­te­res naci­o­nals. També des­ta­quen, és clar, que són gratuïtes. A diferència d'aquí, on les auto­pis­tes són de paga­ment i els quilòmetres de car­re­tera naci­o­nal des­do­blada són gai­rebé una peça de museu. Un altre exer­cici com­pa­ra­tiu, això sí, més econòmic, és visi­tar la sala de premsa del Minis­teri de Foment. Cal adver­tir, però, que es tracta d'un exer­cici que també pot fer bullir la sang. Sobre­tot en veure com s'inver­tei­xen mili­ons i mili­ons en zones de l'Estat on pas­sen, lite­ral­ment, qua­tre vehi­cles cada hora men­tre s'aban­dona empan­ta­ne­gada fins dalt l'N-II a les comar­ques giro­ni­nes, amb mil vega­des més de trànsit. El quid de la qüestió, però, és: què cal fer a part d'empi­par-se o de fer-ho veure? Per què no hi ha, d'una vegada, una acció con­junta política, social i econòmica per resol­dre el pro­blema? Per què ens dei­xem tre­pit­jar tant i tan seguit?