Hi som a temps

Som a temps de sal­var l'estat del benes­tar, però sola­ment si explo­rem les raons de la crisi que pateix i pre­nem mesu­res, amb audàcia, per pre­ser­var-lo en el temps i poder-lo dei­xar en herència a les gene­ra­ci­ons futu­res. Alguns con­si­de­ren que aquest invent històric, pro­ducte de l'esforç i la intel·ligència dels cre­a­dors de l'Europa actual, no té futur, està ago­nit­zant a la uni­tat de cures inten­si­ves. Altres, en canvi, con­si­de­rem que l'estat del benes­tar ha de tenir futur, però sola­ment en tindrà si com­pre­nem que la crisi que el per­fora per dins és de tipus axiològic.

M'explico. Els valors que han sus­ten­tat i sus­ten­ten encara avui l'estat del benes­tar estan en crisi, patei­xen una pro­funda erosió que afecta tots els agents soci­als. La crisi no és epidèrmica, ni es pot solu­ci­o­nar amb alguns retocs perifèrics, amb alguns arran­ja­ments en el cutis. La seva arrel és axiològica i això és més greu, perquè sig­ni­fica que si els valors que el fan pos­si­ble no són enfor­tits en el pre­sent i trans­me­sos a les gene­ra­ci­ons futu­res, l'estat del benes­tar pas­sarà a ser un record del que, durant un temps efímer, un petit oasi del món va gau­dir.

Par­tim d'una tesi clara: l'estat del benes­tar no és una casu­a­li­tat històrica, ni ha nas­cut per gene­ració espontània. És la resul­tant d'una inter­secció de vec­tors cul­tu­rals, soci­als, econòmics, però també espi­ri­tu­als. La immensa majo­ria de ciu­ta­dans del món anhe­len viure en un estat del benes­tar en el qual tots i totes, indi­fe­rent­ment dels seus orígens, tin­guin igual­tat d'opor­tu­ni­tats i puguin gau­dir d'uns ser­veis públics de qua­li­tat.

En l'entra­nya de la filo­so­fia de l'estat del benes­tar hi ha la Il·lus­tració, els ide­als de la Revo­lució Fran­cesa, la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat; també hi ha l'herència dels grans movi­ments soci­als uto­pis­tes del segle XIX, la lluita pels drets dels tre­ba­lla­dors del tan obli­dat i arra­co­nat Karl Marx. Però també hi sub­sis­teix un altre cor­rent: el libe­ra­lisme econòmic del segle XIX, que, unit dialècti­ca­ment als movi­ments soci­als, veu reduït el seu camp de lli­ber­tat i les desi­gual­tats que, uni­la­te­ral­ment, genera.

En la base de l'Estat del benes­tar hi ha el valor de la res­pon­sa­bi­li­tat, l'estima i la cura per la cosa pública, la superació del com­plex egològic que tra­vessa la soci­e­tat con­tem­porània. Des de la soci­e­tat de l'ego, des de la sacra­lit­zació de l'auto­no­mia per­so­nal, no és pos­si­ble man­te­nir l'estat del benes­tar ni dei­xar-lo en herència a les gene­ra­ci­ons futu­res. No vol­dria que els meus fills m'impu­tes­sin la res­pon­sa­bi­li­tat d'haver llançat per la borda aquest cons­tructe social que els nos­tres avis van edi­fi­car amb esforç, sacri­fici i abne­gació.

La crisi dels valors que nodrei­xen i ali­men­ten l'estat del benes­tar és pro­funda. Si és veri­tat que aquests valors s'han liquat, cal enfor­tir-los i tor­nar-los a l'estat sòlid, perquè els edi­fi­cis que no tenen uns pilars ferms s'enfon­sen davant la pri­mera bat­ze­gada.

Aquesta ope­ració no és sim­ple. Cal lide­ratge. Cal audàcia política que superi el joc curt de mirada elec­to­ra­lista i que no temi pren­dre mesu­res impo­pu­lars, encara que com­por­tin sacri­fi­cis per­so­nals. Fàcil de dir, difícil de rea­lit­zar. Cal, també, que el ciu­tadà s'adoni del lle­gat que té a les seves mans, que fru­eixi res­pon­sa­ble­ment dels béns i ser­veis que se li donen. Només una cul­tura dels deu­res, unida a la cul­tura del drets, ens pot sal­var del nau­fragi de l'estat del benes­tar. Patim una atròfia de deu­res i una hipertròfia de drets. Final­ment, cal eficiència i eficàcia en la gestió dels ser­veis públics. L'eficàcia no està renyida amb la soli­da­ri­tat, ni amb l'equi­tat, ans tot al con­trari. La fa pos­si­ble.