Record del silenci

Els mos­quits moles­ten a menys de dos metres, una ren­ta­dora a qua­tre o cinc, una moto a menys de deu, gai­rebé igual que un nen que crida. Els que som de poble i pas­sem dels cin­quanta podem recor­dar encara el que abans era el silenci de Set­mana Santa, una de tan­tes i tan­tes coses que també s'han per­dut. Però hi havia el silenci que diem recor­dar? O és una idea que ens acom­pa­nya i que ha anat fent-se al mateix temps que ens anàvem fent també nosal­tres, una sen­sació errònia i defor­mada pels anys, uns dies que, si els retrobéssim, veuríem que no eren com ens sem­blen, igual que el pati aquell on jugàvem no és tan immen­sa­ment gran com el vèiem, sinó ridícul i estret i petit? No tor­na­rem a tenir mai més aquells dis­sab­tes a la tarda llarguíssims, aquells dijous i diven­dres sants de ràdios i tele­vi­sors apa­gats, aque­lles hores de Set­mana Santa amb les seves genu­fle­xi­ons, els seus cants, les seves ora­ci­ons i la seva litúrgia. Només algun estos­sec tren­cava de tant en tant aquell clima, els nos­tres genolls sobre el tauló tra­ves­ser del banc, la porta d'entrada que obria algú que arri­bava. Petava com un tro con­tra el bas­ti­ment. Endin­sats fa anys en camins que ens han anat sepa­rant de la fas­ci­nació pel mis­teri, camins que han anat apar­tant-nos de la noció del sagrat, jo ara no vull dir que enyo­rem aquells anys: en faig prou escri­vint que aquells records des­pun­ten de tant en tant, en alguns rars moments, soter­rats sota par­tits de fut­bol fati­go­sa­ment deci­sius, fent com de punts de lli­bre de sant­jor­dis mas­si­fi­cats, silen­ci­ats sota tan­tes fres­ses i tan­tes esca­pa­de­tes com fem. I ja no ens queda ningú a qui puguem con­fes­sar-ho.