La transcendència

Una de les dèries de l'ésser humà és la trans­cendència, les ganes de per­du­rar, de la manera que sigui, més enllà del fet físic de la mort. A l'ombra d'aquest desig s'hi ama­guen temes d'alta volada com garan­tir la per­vivència dels nego­cis i dels patri­mo­nis fami­li­ars i qüesti­ons molt més quo­ti­di­a­nes però no menys impor­tants per a qui les pateix, com el destí de la nos­tra mas­cota quan nosal­tres ja no la puguem cui­dar.

Hi ha qui pensa que mort el gos s'acaba la ràbia, però també hi ha gent que pateix pel destí del seus qua­dres, dels seus lli­bres, de les coses que ha esti­mat en vida i això el negui­teja. A banda dels temors físics i metafísics, la mort també crea altres angúnies. El tes­ta­ment, la legítima i una munió de temes legals i morals que no sem­pre resul­ten de fàcil solució. Una empresa de Madrid ha creat una pàgina web –lex­vida.com– des­ti­nada a donar solució a aquesta pro­blemàtica.

Una quota men­sual més aviat mòdica (és clar que aquest punt aca­barà depe­nent força de la lon­ge­vi­tat del con­trac­tant) per­metrà solu­ci­o­nar qual­se­vol dubte i qual­se­vol opció que sus­citi la pròpia mort, sigui sen­zi­lla i habi­tual o bé com­plexa i sub­til. Docu­ments que cal guar­dar, que s'han de des­truir, que s'han de lliu­rar a deter­mi­na­des per­so­nes; donació d'òrgans, orga­nit­zació del sepeli; hipo­te­ques inver­ses, gestió de patri­moni i qual­se­vol cosa que faci referència a les dar­re­res volun­tats, ja siguin legals o sen­ti­men­tals, es con­ver­tei­xen en matèria de tre­ball d'una nova via de negoci que compta amb l'asses­so­ra­ment de juris­tes de pres­tigi i d'experts en els dife­rents camps. La incer­tesa moral i filosòfica del més enllà agafa aquí una dimensió més real i, de fet, es con­ver­teix en un tema molt menys esquerp, alli­be­rant l'ànima d'aquesta sen­sació molt literària d'aban­do­nar aquest món dei­xant ser­rells i assump­tes pen­dents que ja ningú no serà capaç de solu­ci­o­nar. I de fons, aquesta idea força 2.0 que ens porta a pen­sar que és més fàcil con­fiar els temes impor­tants a un estrany que no pas a un de casa.

Sigui com sigui, una idea sin­gu­lar que té molt a veure amb la con­cepció occi­den­tal de la línia que separa la vida de la mort.