El millor cafè

A Itàlia és ine­vi­ta­ble entre­ban­car-se amb un cafè excel·lent. A la resta del món, és impos­si­ble tro­bar un bon cafè a l'atzar. Vet aquí l'èxit del Nes­presso. Medi­o­cri­tat essen­cial: no emo­ci­ona, però estal­via dis­gus­tos.

Bar­ce­lona mai no ha estat una ciu­tat de bons cafès. L'excep­ci­o­na­li­tat és (i ha estat) escassa i dis­creta. Per a un page­rol de comar­ques ja pot ser difícil tro­bar el Zurich a la plaça de Cata­lu­nya. I ja es pot con­si­de­rar una gesta des­co­brir el Mesón del Café, ama­gat al car­rer Lli­bre­te­ria, a pocs metres de la plaça de Sant Jaume, de bai­xada cap a Laie­tana. El va fun­dar el 1909 Eudald Roma­gosa. El 1953 hi va arri­bar Anto­nio Peli­gros, nas­cut el 1930 a Córdova. Avui és ànima i pro­pi­e­tari, d'ençà del 1980, quan Joan Roma­gosa, fill del fun­da­dor, li va tras­pas­sar el negoci a la família Peli­gros.

Miquel Oller, barista expert i sol·lícit que hi tre­ba­lla des dels 14 anys, i Montse Peli­gros, hi fan el millor cafè de Bar­ce­lona: suau, aromàtic i cor­pu­lent. Addic­tiu. Té qua­tre secrets: una depu­ra­dora per a l'agua; la neteja freqüent de la cafe­tera; el moli­net amb el grau just de mòlta, i la matèria pri­mera, la bar­reja espe­cial de l'Anto­nio, pre­pa­rada des de fa trenta anys per Cafès El Magnífico. Sal­va­dor Sans el torra cada dia, a tocar de Santa Maria del Mar, just als bai­xos de la casa on va morir Joan Sal­vat-Papas­seit. En gasta vint qui­los cada set­mana. Fins als Jocs Olímpics, sei­xanta qui­los set­ma­nals. Fins al 1992 al barri, hi havia qua­tre bars. Ara n'hi ha un foti­mer. Anto­nio Peli­gros havia fet dos mil cafès dia­ris; un miler fins que Bar­ce­lona es va posar guapa. Si un dia en fa tres-cents, fa la visita a la cate­dral.