Ser dolent

Ser un bon dolent no és una tasca gens fàcil: aplau­di­ments per a Mou­rinho. Davant dels qui es fixen només en si té raó o no, dei­xeu que em con­fessi admi­ra­dor de l'estil malèfic, tea­tral, exa­ge­rat i quasi novel·lesc que fa ser­vir l'entre­na­dor del Madrid per a cop­sar tots els pro­ta­go­nis­mes. És un per­so­natge per­fecte, un gran Jack Nic­hol­son (versió Joker), un gran Darth Vader, l'anti­he­roi que cau bé de tan dolent que és. No és Ponç Pilat, ni Sali­eri: és el marquès de Sade, és el pirata Bar­ba­roja, és el Mega­zero.

És poc ètic fer ser­vir la càmera com a recurs per a dis­si­mu­lar la impotència al camp de fut­bol? Pot­ser sí: i què? És una guerra, i en una guerra s'hi val tot, i en qual­se­vol Barça-Madrid no hi ha Con­venció de Gine­bra que val­gui. En cap cas serà un par­tit amistós ni és només fut­bol, i hi ha rea­li­tat –és clar que sí– fora del camp.

Guar­di­ola juga a ser el bo, i ho fa fantàsti­ca­ment bé i sort que ens ha tocat a nosal­tres, però s'ha d'adme­tre que Mou juga molt bé la carta opo­sada. El cantó fosc de la Força. Sap que té la par­tida per­duda en ter­mes de bon­dat, i per tant aposta per l'antítesi total, sense ama­gar-se'n però també sense pie­tat ni mati­sos. És el Mètode Sta­nivs­lasky total, inte­gració plena en el per­so­natge, fide­li­tat a una línia d'actu­ació i a una màscara. I fer-ho bé, i saber fer ràbia, i saber pro­vo­car. Bravo.

Una altra cosa és si això és prou reco­ma­na­ble per als seus juga­dors. Cris­ti­ano ja ha començat a sem­blar més àngel des que ha començat a dis­cu­tir les ins­truc­ci­ons de Satanàs, i l'afició madri­dista ja fins i tot ha començat a fer llàstima per la impotència que tras­puen.

Un dolent al cap­da­vant de l'exèrcit deses­ta­bi­litza el con­trari, però al final també pot deses­ta­bi­lit­zar els pro­pis. Cal una causa en la qual poder-se iden­ti­fi­car, uns valors pels quals val­gui la pena llui­tar. Mou­rinho ha estat astut i ho fa bé, però corre aquest risc.

Llu­ci­fer ha de ser dolent però també ha de ser efi­ci­ent, no se li ha d'esca­par la victòria. Si no, queda pit­jor que mala­ment: queda com el Pere Botero amb la cua entre cames. I cap nen no s'hi acosta. Ser un bon dolent, dels millors que jo he vist mai, té aquest preu injust.