Futbol primitiu

El pri­mer repte que va haver d'assu­mir l'espècie humana va ser el de la seva super­vivència. Des de temps imme­mo­ri­als la lluita no va ser una elecció per a l'ésser humà, sinó una neces­si­tat: gua­nyar o per­dre, vèncer o ser vençut, encer­tar o errar, era la diferència entre viure a morir. Els més forts i els més hàbils, ja fos en l'enfron­ta­ment entre iguals com en l'art de la pesca o la caça, pros­pe­ra­ven indi­vi­du­al­ment i eren temuts sem­pre i res­pec­tats de vega­des, i aca­ba­ven sent ells els que ocu­pa­ven el poder o resul­ta­ven els esco­llits per lide­rar el grup.

L'exer­cici d'aques­tes habi­li­tats per si matei­xes es va con­ver­tir en el que avui con­si­de­rem les mani­fes­ta­ci­ons de les pri­me­res pràcti­ques espor­ti­ves, però sobre­tot era una manera de man­te­nir-se pre­pa­rats en temps de pau per quan arribés l'hora de fer la guerra. Fins al punt que les pri­me­res notícies que tenim d'alguns jocs, que no tenen res a veure amb les armes, les conei­xem per les res­tric­ci­ons que alguns reis van impo­sar a la seva pràctica per tal de que no entor­pis­sin la pre­pa­ració dels seus sol­dats.

Molts segles desprès la soci­e­tat va trans­for­mar totes aque­lles exigències, les de les neces­si­tats més primàries i les dels pode­ro­sos, en un entre­te­ni­ment, i l'esport com a oci s'ha aca­bat con­ver­tint en un dels símbols moderns de l'evo­lució de la soci­e­tat i dels indi­vi­dus. L'esport, l'objec­tiu de la superació per­so­nal i la idea de com­pe­tir pel repte que sig­ni­fica enfron­tar-se a un rival pel plaer mateix de l'enfron­ta­ment, és un refi­na­ment des­til·lat de les pro­ves que van haver de superar el nos­tres avant­pas­sats. L'expressió més eli­tista i sofis­ti­cada d'aquesta idea és la màxima del cèlebre his­to­ri­a­dor i peda­gog Pierre de Frédy, baró de Cou­ber­tin i inven­tor dels Jocs Olímpics moderns, que defen­sava que el més impor­tant a la vida no és la victòria, sinó llui­tar bé. La intro­ducció de cri­te­ris ètics i estètics (sense poder des­lli­gar clara­ment on comen­cen uns i on aca­ben els altres) és un salt qua­li­ta­tiu cap al somni de l'home modern i il·lus­trat de civi­lit­zar-ho tot, fins i tot la barbàrie que anti­ga­ment com­por­tava l'enfron­ta­ment.

Avui, com ahir i com sem­pre, gua­nyar és l'objec­tiu, però ja no és una neces­si­tat dramàtica. Per tant, quan s'evi­den­cia que de manera sis­temàtica no es res­pec­ten les nor­mes o es mira de fer-ne una lec­tura interes­sada i contrària el seu espe­rit, quan es fa palès que el joc no és un fi en si mateix sinó un ins­tru­ment, quan es renun­cia indis­si­mu­la­da­ment a la bellesa i al vir­tu­o­sisme i s'emmas­cara la brutícia i la medi­o­cri­tat sota la pàtina de l'èpica, es fa un salt en el temps i es retro­ce­deix al pas­sat. Algú podria sos­te­nir que aquests són els ins­tru­ments dels que no tenen altres eines. D'acord, però l'accep­tació d'aquest argu­ment sig­ni­fi­ca­ria assu­mir que no hem evo­lu­ci­o­nat tant com cre­iem o que, quan convé, estem dis­po­sats a fer pas­sos enrere.

La polèmica de les últi­mes set­ma­nes entre el Madrid i el Barça, entre Mou­rinho i Guar­di­ola, sig­ni­fica simbòlica­ment un xoc entre el pas­sat i el futur, entre el pri­mi­ti­visme i l'evo­lució. L'espai que hi ha entre el que repre­sen­ten ara mateix els uns i els altres és tan gran, i no només par­lant de fut­bol, que no el pot escurçar una victòria ni el poden jus­ti­fi­car cent der­ro­tes.