Adéu, Joan XXIII

Avui fa vuit dies, Joan Pau II va ser bea­ti­fi­cat pel seu suc­ces­sor i delfí Benet XVI. Trac­tant-se de papes, i no de reis, cal dir d'entrada que són raríssims els casos en què el suc­ces­sor en el soli ha bea­ti­fi­cat el seu pre­de­ces­sor imme­diat. El mateix sis­tema impe­dia aquesta pos­si­bi­li­tat. Basti recor­dar que l'últim cas va tenir lloc 1.000 anys enrere. La gent, això, pos­si­ble­ment no ho sap. I pensa que tot és nor­mal. I de nor­mal, no en té res. Per fer-ho pos­si­ble s'han hagut de can­viar les regles de joc. I mai més ben dit, ja que actu­al­ment els pro­ces­sos de cano­nit­zació s'han con­ver­tit en un joc d'interes­sos cre­ats. Avui per tu, demà per mi. Escrivá de Bala­guer, el fun­da­dor de l'Opus Dei, va pujar als altars en un tres i no res. El temps que Joan Pau II va neces­si­tar per tan­car els ulls als jesuïtes del pare Arrupe, i al seu vot d'obediència al papa, i obrir-los als nume­ra­ris de l'Opus, i al seu vot de fer números en favor del papa. Vostès ja saben que can­viar de vot és ben fàcil. Doncs bé: can­viar les regles de joc de les cano­nit­za­ci­ons, també ho és. Joan Pau II, com aquell qui res, va supri­mir “l'advo­cat del dia­ble”, el qual, encara que no ho sem­bli, tenia la sagrada missió de sepa­rar l'or de llei de la vir­tut, de la quin­ca­lla. Lle­gei­xin, si encara no ho han fet, la magnífica novel·la de Mor­ris West L'advo­cat del dia­ble, i sabran de què parlo. La seva era una missió molt car­te­si­ana. El dubte metòdic per arri­bar a la cer­tesa. Però, com que de cer­te­ses Joan Pau II en tenia per donar i per ven­dre, va pres­cin­dir de “l'advo­cat del dia­ble”, argu­men­tant que amb un n'hi havia de sobres. Men­tre que de sants, beats i màrtirs, l'Església del post­post­con­cili n'anava una mica escassa. I Joan Pau II ho va arre­glar en un tres i no res. I mai més ben dit, ja que amb els sants que va fer Joan Pau II va pas­sar el mateix que amb les cire­res, que n'esti­res una i te'n seguei­xen tres. Al final ja eren tres-cen­tes. En això, com en tot, Joan Pau II va batre el rècord: va ves­tir més sants ell que tots els seus ante­ces­sors. Podria ser per­fec­ta­ment el patró dels sas­tres.

I ja que parlo de patrons, cal que hi afe­geixi el canvi efec­tuat per Benet XVI, imme­di­a­ta­ment després de pujar al soli, ja que també afecta el patró. Si fins ales­ho­res calia espe­rar un mínim de sis anys abans no es pogués incoar una causa de bea­ti­fi­cació, a par­tir de Benet XVI, i en pre­visió dels mèrits con­trets pel seu pre­de­ces­sor, va supri­mir els sis anys pel “com més aviat, millor”. No és exac­ta­ment el “tot s'hi val”, sinó que, trac­tant-se d'un papa com Joan Pau II, que s'ho val tot, no valia la pena espe­rar sis anys per incoar la causa, sinó que, per alguna causa, era millor incoar-la de seguida, de manera que, al cap de sis anys, com a màxim, ja estigués bea­ti­fi­cat. I així ha sigut. Ha superat en dos mesos el rècord que tenia la mare Teresa de Cal­cuta. Ni fet exprés. I ha sigut casual.

Igual de casual que la sime­tria que guarda la bea­ti­fi­cació de Joan Pau II amb la de Joan XXIII. Joan Pau II va ser papa durant 26 anys i escaig. I mal­grat que són molts, i que ana­lit­zar-los tots, un per un, demana temps, trans­cor­re­guts sis anys d'ençà de la seva mort, ja ha sigut bea­ti­fi­cat. Men­tre que, en el cas de Joan XXIII, és al revés: va ser papa només sis anys, i no fou bea­ti­fi­cat fins al cap de 26. Ni fet exprés. Segur que no? Pot ser casual, una sime­tria tan asimètrica?

Abans que casual, el tema és prou interes­sant per par­lar de cau­sa­li­tat, més que de casu­a­li­tat. Hi ha una causa que explica el perquè d'aquesta asi­me­tria tan simètrica. Joan XXIII va tenir la “mala idea” de con­vo­car un con­cili ecumènic que ha pas­sat a la història com el més gran i modèlic de tots els con­ci­lis que s'hagin cele­brat mai en l'Església, i se n'han cele­brat més d'un cen­te­nar. De tots, però, només un va ser ver­ta­de­ra­ment democràtic, i aquest va ser el con­vo­cat per Joan XXIII, el Vaticà II, el con­cili que va des­per­tar grans expec­ta­ti­ves a tot el món, ja que els bis­bes pre­sents, un total de 2.500 arri­bats dels cinc con­ti­nents, tin­gue­ren per pri­mera vegada en l'Església veu i vot. Per pri­mera i última vegada, ja que després, superat el pri­mer ensurt del lògic gui­ri­gall que es va crear, mai se n'ha tor­nat a par­lar. Bea­ti­fi­cant Joan Pau II s'ha bea­ti­fi­cat el gall que va posar fi al gui­ri­gall del galli­ner. Com la millor manera de dir, amb el permís de tots, que aquí no ha pas­sat res: adéu, Joan XXIII.