Països Catalans!

Vagi per enda­vant que ser­vi­dor és cons­ci­ent de les difi­cul­tats de sumar prou massa crítica a les Illes i molt espe­ci­al­ment al País Valencià. Tant ho sé que en algun moment havia tin­gut la temp­tació d'exer­cir de regi­o­na­lista prin­ci­patí i aban­do­nar a la seva sort el front meri­di­o­nal i insu­lar. O d'assu­mir un paper homònim als dels gene­ro­sos mece­nes que neden en l'abundància i que ven­ti­len la seva consciència cre­ant fun­da­ci­ons i ONG dedi­ca­des a les cau­ses més sen­si­bles.

Aquesta ha estat la manera de fer, històrica, del naci­o­na­lisme d'ordre, de CiU, cen­trant-se en les qua­tre províncies –i ni un pam més enllà– i nete­jant-se la consciència esquit­xant qua­tre rals per ací i qua­tre més per allà. És la màxima de no com­pli­car-se la vida i de no inter­fe­rir en els assump­tes pro­pis d'altres comu­ni­tats autònomes, fent seva una màxima de l'espa­nyo­lisme, tot sigui dit de pas. Això dels Països Cata­lans, per aquesta gent, és una nosa. Només evo­car la paraula, en la seva presència, ja els agafa mal­de­cap. Els més cínics ho des­pat­xen amb alguna bana­li­tat i una invo­cació a ser pràctics. Però és que mol­tes vega­des he com­pro­vat com algun valencià o mallorquí còmoda­ment ins­tal·lats a Bar­ce­lona es fan ressò d'aquest dis­curs. L'altre dia en lle­gia un dis­pa­rant con­tra les can­di­da­tu­res d'ERC a les Illes i el País Valencià. I con­fesso que em van caure els collons a terra. Pri­mer, per igno­rar supi­na­ment l'esforç fet a les Illes per l'esquerra naci­o­nal per con­ge­niar una can­di­da­tura amb el PSM, del tot menys­tin­guda pels antics ali­ats de CiU. Segon, és que si tenim vocació naci­o­nal bé ens hau­rem d'implan­tar a tota la nació, no? És d'una lògica col­pi­dora. Paper més galdós ha fet algun valencià, en línia amb el naci­o­na­lisme d'ordre, que obs­ti­na­da­ment ha dema­nat des de les seves tala­ies ful­mi­nar Esquerra al País Valencià (i per extensió a tot arreu) en favor dels ali­ats de CiU, el Bloc, que si ens des­cui­dem ja hau­rien rene­gat fins i tot de les Nor­mes de Cas­telló. I en aquest cas, amb mani­festa mala llet, en atri­buir una res­pon­sa­bi­li­tat a uns –davant la difi­cul­tat de superar el llistó del 5%– on només hi havia el fracàs d'altri.

Mirin, senyors, es pot estar o no pels Països Cata­lans. Però evi­tem de tocar els nas­sos i no obli­dem que, com bri­llant­ment manté el valencià Fer­ran Gar­cia-Oli­ver: “Cata­lu­nya no és el pro­blema, mai no ho ha estat. És Espa­nya amb tota la seva arti­lle­ria mediàtica, cons­ti­tu­ci­o­nal i esta­tal la qui ens con­demna a l'abjecta sub­al­ter­ni­tat”.