Articles

L'espurna de la vida

Una de les efemèrides d'enguany és el cent vint-i-cinquè ani­ver­sari de la Coca-Cola. Les cele­bra­ci­ons a la seu cen­tral d'Atlanta són contínues. Els comen­ta­ris gene­rats són de tota mena i la majo­ria inci­dei­xen en el fet anecdòtic de la famosa fórmula secreta. Per a mi és molt més impor­tant que, per exem­ple, aquesta beguda, a diferència d'altres refres­cos sem­blants, com la Pepsi, ha aguan­tat aquests cent vint-i-cinc anys tota sola, per ella mateixa. Coca-Cola Com­pany pot ofe­rir-te molts pro­duc­tes, però el prin­ci­pal con­ti­nua sent la Coca-Cola, per la sen­zi­lla raó que no deixa d'agra­dar a mili­ons i mili­ons de per­so­nes. Espurna de la vida o no, exem­ple d'Ame­ri­can way of life o no, cal no obli­dar que, final­ment, aquest pro­ducte no és més que una beguda refres­cant. I t'agrada o no.

I apro­fi­tem l'efemèride per recor­dar que gràcies a la Coca-Cola exis­teix un film com l'ini­gua­la­ble Una, dues, tres, de Willy Wiler. La pel·lícula, de 1961, ens mos­tra un impa­ga­ble James Cag­ney, direc­tiu de la Coca-Cola a Berlín, que alhora que ha de trac­tar amb un diri­gent comu­nista de fireta (fantàstic Yul Bri­ner) que intenta sub­or­nar-lo per com­prar-li la fórmula del refresc, ha d'evi­tar l'amor sor­git entre la seva filla i un eixe­le­brat jove comu­nista.

També voldríem des­ta­car-ne la importància en una novel·la com ara Breu història dels que ja no hi són (2005), de Kevin Brock­me­ier, que ens porta a un espai celes­tial on els morts menen una vida feliç i con­tenta men­tre algú els recordi a la terra. El pro­blema és que el nos­tre pla­neta s'està que­dant buit perquè una ter­ri­ble epidèmia ho des­tru­eix tot. És una acció ter­ro­rista de des­trucció mas­siva que intro­du­eix un virus letal en el procés de fabri­cació de la Coca-Cola. D'aquesta manera, gràcies a la seva presència arreu del món, s'asse­gu­ren que el seu atac surti bé. La novel·la, situ­ada en un futur pròxim, volent ser una crítica a les mul­ti­na­ci­o­nals, indi­rec­ta­ment acaba cons­ti­tuint un reco­nei­xe­ment de la seva força i poder, ja que, amb una altra marca, aquest supòsit argu­men­tal no hau­ria pogut donar-se.

En fi, per molts anys. I ja que no hem pogut des­truir-la, ens hi afe­gim: tots tenim una vivència rela­ci­o­nada amb la Coca-Cola. La meva és la visió del mala­gua­nyat artista Franco di Fran­ces­can­to­nio fre­gant l'esce­nari amb una baieta ama­rada d'aquest refresc. Deia que era ideal per no rellis­car men­tre actues. Doncs ja ho saben. Si volen evi­tar rellis­ca­des, Coca-Cola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.