‘The Situation Room'

Un cop es van sabent més detalls de l'assumpte de la mort de Ben Laden queda més clar que l'ope­ració ha estat un assas­si­nat, un acte pro­ta­go­nit­zat per un estat que ha posat en marxa tots els meca­nis­mes de poder (més enllà de les més bàsiques nor­mes de la democràcia) per acon­se­guir un objec­tiu. Els ame­ri­cans neces­si­ta­ven una catarsi, i ja la tenen, amb la ignomínia afe­gida d'haver llançat el cadàver a l'oceà.

Dei­xin-me, però, que els faci cinc cèntims d'un repor­tatge excep­ci­o­nal de The Was­hing­ton Post sobre la foto més vista dels últims dies, i una de les més obser­va­des en tota la història d'inter­net. ¿La tenen pre­sent? És la del pre­si­dent dels Estats Units, la senyora Clin­ton, el vice­pre­si­dent Biden i tot una colla d'asses­sors i mili­tars davant d'una hipotètica pan­ta­lla (que no surt en l'escena) men­tre con­tem­plen el desen­vo­lu­pa­ment dels fets, l'atac a la residència pakis­ta­nesa del ter­ro­rista. El repor­tatge de què els parlo ana­litza la foto de manera exhaus­tiva a par­tir de nou aspec­tes, que van del “llen­guatge cor­po­ral” al “men­jar i beure”, pas­sant per la “tec­no­lo­gia”, la “deco­ració” de l'habi­tació pre­si­den­cial, l'ull que s'ho mira (el del “fotògraf”), els refe­rents “tele­vi­sius” i “cine­ma­togràfics”, la “música” que podem evo­car o “l'eti­queta” dels pro­ta­go­nis­tes, és a dir, de quina manera van ves­tits. És una mera­ve­lla. De la cam­bra, en diuen The Situ­a­tion Room i l'apro­xi­mació més encer­tada és la de Phi­lip Ken­ni­cott, crític d'art, que for­mula la hipòtesi que el fotògraf ens apro­xima al nucli dur del poder, tot i man­te­nir-nos al marge, per tal que nosal­tres, pobres des­gra­ci­ats, sapi­guem que els més pode­ro­sos també pas­sen moments d'angoixa i ner­vis, també estan des­em­pa­rats. Obama no seu a la butaca de pell on el pre­si­dent s'asseu­ria si això fos una pel·lícula. Seu en una cadira late­ral, mig ama­gat. La foto, tor­nin a mirar-se-la, no és gens gratuïta ni inno­cent. El repor­tatge del TWP ens il·lus­tra sobre aquest aspecte i això és peri­o­disme de debò.

Després, que cadascú n'extre­gui les pròpies con­si­de­ra­ci­ons.