Immediatesa

La paciència, sem­pre que vagi acom­pa­nyada de la constància i una idea clara de quins objec­tius es bus­quen i quin és el camí per acon­se­guir-los, sol ser una de les millors vir­tuts. Però ara mateix té molt poca requesta. Ara tot ha de ser dit i fet; desit­jat i acon­se­guit; pen­sat i mate­ri­a­lit­zat. No hi ha temps per ana­lit­zar tots els pas­sos d'un procés (que si hi són o, més ben dit, hi eren, per alguna cosa devia ser). Es bus­quen dre­ce­res, vies ràpides, tot amb l'única idea del tri­omf de la imme­di­a­tesa, fins al punt de con­ver­tir-la en una deïtat per si mateixa. Sense haver de qüesti­o­nar quins mèrits ha fet per arri­bar a con­ver­tir-se en el tòtem sagrat, marca les nos­tres rela­ci­ons pro­fes­si­o­nal, comer­ci­als, soci­als i per­so­nals. Per ado­rar-la renun­ciem a adqui­rir conei­xe­ments de manera sòlida, a des­conèixer aspec­tes bàsics de qui viu al nos­tre entorn, i a ser sem­blants a un anal­fa­bet fun­ci­o­nal en mans d'uns codis que, pel fet de no apro­fun­dir-hi i la como­di­tat que ens ho donen tot fets, ens con­ver­tei­xen en una massa de població inde­fensa davant qui els ha creat, encrip­tat i després, només quan li interessa, ens faci­lita la clau. Un dels exem­ples de les renúncies que hem fet en nom de no tenir mal­de­caps i dele­gar la fei­xuga tasca de seguir els pro­ces­sos es veu en la manera com hem assu­mit, fins al punt d'arre­lar com un fet quo­tidià, tras­pas­sar, a canvi de diners, la gran majo­ria de tràmits que cada cop crei­xen més en la nos­tra soci­e­tat. I és que tenir paciència és una qua­li­tat que si no exer­ci­tem no només ens impe­dirà obte­nir les eines per arri­bar als objec­tius mar­cats, sinó que ens costa diners.