El dilema convergent

La publi­cació de les memòries del pre­si­dent Pujol ens està resul­tant molt útil als his­to­ri­a­dors. El conei­xe­ment íntim de l'home que governà gai­rebé un quart de segle fa ado­nar-nos dels errors d'anàlisi en què hem incor­re­gut sovint. De fet, la sim­pli­fi­cació pro­pi­ci­ada pels eixos esquerra/dreta i cata­la­nisme/espa­nyo­lisme ha pro­vo­cat pèssi­mes inter­pre­ta­ci­ons del per­so­natge i dels com­pli­cats anys de la tran­sició. Un dels pocs ana­lis­tes, pro­vi­nent del PSC, que no ente­la­ren la mirada a par­tir del pre­ju­dici ideològic, fou Jaume Lorés. L'assa­gista, a mit­jan anys vui­tanta, oferí una inter­pre­tació segons la qual, i en con­tra de l'opinió majo­ritària, Con­vergència i Pujol no repre­sen­ta­ven una “dreta” con­ven­ci­o­nal, d'acord amb la sim­plista i mani­quea lec­tura mar­xista, que dibui­xava CDC i el pre­si­dent a la manera d'una cari­ca­tura car­rin­clona i essen­ci­a­lista, sinó un pro­jecte més com­plex amb pre­tensió d'asso­lir una hege­mo­nia ideològica i sen­ti­men­tal dins una soci­e­tat hete­rogènia.

Pujol, com part de la seva gene­ració, bas­teix el seu pro­jecte de país a par­tir del trauma de la Guerra Civil. Perquè, efec­ti­va­ment, venim d'un país divi­dit i amb con­flic­tes interns que havien pre­ci­pi­tat la tragèdia de 1936. És per això que les ins­pi­ra­ci­ons filosòfiques de Pujol recor­rien als prin­ci­pis de recon­ci­li­ació d'Ema­nuel Mou­nier i Char­les Péguy, a la idea que calia renun­ciar al capi­ta­lisme sense ros­tre humà, i aixe­car ponts res­pecte dels sec­tors agreu­jats pel desi­gual repar­ti­ment de la riquesa. Això, en ter­mes pràctics, es tra­du­eix en una aposta deci­dida per l'estat del benes­tar.

Sos­te­nia Tony Judt, que les polítiques de benes­tar eren filles de dues ide­o­lo­gies enfron­ta­des que hague­ren de renun­ciar als seus prin­ci­pis. D'una banda, la democràcia cris­ti­ana, que renuncià a la uto­pia del capi­ta­lisme libe­ral des­re­gu­lat i egocèntric, de l'altra, la soci­al­de­mocràcia, que ho féu a la uto­pia revo­lu­cionària. L'estat del benes­tar esde­vingué fruit de clau­di­ca­ci­ons mútues que per­me­te­ren bas­tir una pro­tecció comu­nitària davant els atzars de l'existència. La fas­ci­nació de l'expre­si­dent pels dife­rents models de benes­tar cor­res­po­nen a aquest efecte col·late­ral desit­jat: la uni­tat naci­o­nal en un país amenaçat per la frac­tura social i la temp­tació ler­rou­xista.

En aquest sen­tit, el pro­jecte con­ver­gent esde­ve­nia recep­ta­cle de les més vari­a­des tendències i tenia com a objec­tiu la cen­tra­li­tat en l'espai públic de la nació, això que poste­ri­or­ment Pujol ano­menà “pal de paller” i que Mas reba­tejà com “la casa gran”. Així, el cata­la­nisme cal­dria inter­pre­tar-lo com l'intent de trans­ver­sa­li­tat naci­o­nal, des de la cohesió social. Per a això, com havien fet la diver­si­tat de for­ces polítiques euro­pees, calia renun­ciar als desigs incon­fes­sa­bles de cada grup social. Pujol, que coneix bé el país i la psi­co­lo­gia dels col·lec­tius que la com­po­nen, té constància de la cobdícia desen­fre­nada dels grups econòmics domi­nants, i de la faci­li­tat amb què les clas­ses popu­lars fan escla­tar la seva ira. Per bas­tir Cata­lu­nya calia fer pagar impos­tos als rics i tenir satis­fets els grups més des­a­fa­vo­rits. Con­tra tot ana­lista polític, l'invent va fun­ci­o­nar, i Con­vergència va asso­lir un grau de cen­tra­li­tat i res­pon­sa­bi­li­tat que con­trasta amb la cul­tura política mese­ta­ria, auto­ritària i incons­ci­ent. I fou el pecat de la col·labo­ració amb els ene­mics decla­rats del país (mal­grat inti­mis­tes con­ver­ses en català) el que els portà al pur­ga­tori.

En les actu­als cir­cumstàncies, Con­vergència es troba davant un ter­ri­ble dilema. En una època de crisi de pit­jors dimen­si­ons que la dels vui­tanta, el cata­la­nisme con­ver­gent ha d'optar per dues opci­ons incom­pa­ti­bles. Clau­di­car davant la cobdícia i ego­isme infan­til de les clas­ses benes­tants, que exi­gei­xen rebai­xes i exemp­ci­ons fis­cals (suc­ces­si­ons i el tram màxim de l'IRPF), la qual cosa motiva reta­lla­des soci­als, o apos­tar deci­di­da­ment per la pre­ser­vació de l'estat del benes­tar tot man­te­nint la des­pesa en sani­tat i edu­cació. Amb­dues coses alhora no poden ser, i CiU haurà de triar entre enfron­tar-se als grups més pode­ro­sos i benes­tants que li van donar suport econòmic i mediàtic, o enfron­tar-se a met­ges i mes­tres, que sense poder real sí osten­ten un grau gens menys­te­ni­ble de lide­ratge comu­ni­tari, i que poden fer cata­lit­zar el res­sen­ti­ment de les vícti­mes de la crisi. Satis­fer l'ego­cen­trisme dels més rics, o pre­ser­var la cohesió social i naci­o­nal? Cal recor­dar que l'èxit de l'estat del benes­tar, res­pon­sa­ble de l'etapa més per­llon­gada de pau i pros­pe­ri­tat, vingué de la mà de la renúncia als som­nis utòpics de rics i pobres. En cir­cumstàncies greus com les actu­als, i si es vol man­te­nir la cen­tra­li­tat del país, faria bé el nou pre­si­dent de posar fi al somni neo­li­be­ral d'alguns amb més influència que empa­tia i seny.