Portugal

Hola, país amic. T'escric per fer-te saber que vull ser com tu. Vol­dria tenir el teu auto­go­vern, tu ja m'entens, ho va dir el poeta: l'auto­no­mia que ens cal és la de Por­tu­gal. I la teva història: fa segles, quan els exèrcits cas­te­llans van haver de triar, van triar dei­xar-te estar, a diferència del que van fer amb altres. I quan els britànics van haver de triar ali­ats al sud, et van triar a tu, obli­dant-se d'altres. I així anar tirant fins avui.

Ja ho sé, ja, que tens la caixa buida, i que t'han de res­ca­tar des d'Europa. I que José Sara­mago, en molta pau des­cansi, recla­mava la unió amb Espa­nya, i que no sé quin per­cen­tatge de con­ciu­ta­dans li reien les gràcies. Però tant és, de moment ets on ets, i hi surts gua­nyant. Mirem la història aquesta dels quar­tos. Resulta que ara, a la vista de la teva situ­ació, has arri­bat a un acord amb la Unió Euro­pea, i et pas­sa­ran una munió de milers de mili­ons. Per anar sor­tint del forat. D'aquests, si fa no fa, uns cinc mil mili­ons seran ava­lats per Espa­nya. Et feli­cito, caram. És clar que una cosa és ser lusos i una altra ben dife­rent ser il·lusos.

No podem dir el mateix dels cata­lans. Dema­nem a Espa­nya un fons de com­pen­sació que ja estava pac­tat fa temps, res, una quarta part d'això teu que dèiem abans, mil i pocs mili­ons, i el congrés de Madrid ho tomba. Amb l'ajuda impa­ga­ble dels 25 magnífics del PSC. Con­clusió: per rebre un tracte decent del govern espa­nyol, ens cal ser com tu, Por­tu­gal, del tot sobi­rans i simpàtics. El finançament que ens cal és el de Por­tu­gal.