Articles

Inseguretat jurídica

“La inseguretat jurídica l'hem comprovat aquesta setmana en les disputes entre el Tribunal Suprem i el Constitucional arran de la sentència que ha permès finalment presentar-se a les eleccions municipals
la formació Bildu”

Una de les cau­ses que més con­tribuïren a la cai­guda de la Unió Soviètica fou el menys­preu pel dret de les per­so­nes. Sense dret no hi ha ordre ni tam­poc lli­ber­tat. Les soci­e­tats que més han pros­pe­rat en la història són aque­lles en què l'estruc­tura jurídica ha pro­te­git el con­junt de la seva gent, des dels més pode­ro­sos fins als més febles. A Ciceró li pre­gun­ta­ren una vegada en què con­sis­tia l'ordre i va res­pon­dre que es trac­tava que el poble obeís els gover­nants i que els gover­nants obeïssin les lleis.

El pro­blema en tots els temps s'ha plan­te­jat quan les lleis eren mani­fes­ta­ment injus­tes o apli­ca­des de manera arbitrària pels gover­nants. Un exem­ple molt llunyà el tro­bem a l'Antígona de Sòfocles, on s'expressa la manera com en la ini­qua llei d'un Estat pro­mul­gada per Cre­ont que nega sen­ti­ments uni­ver­sals i valors humans, Antígona con­tra­posa les “lleis no escri­tes dels Déus” als mana­ments i els prin­ci­pis abso­luts que cap auto­ri­tat pot vio­lar. L'obra mes­tra de Sòfocles ens recorda Clau­dio Magris: és una expressió tràgica del con­flicte entre l'humà i la llei, que és també el con­flicte entre el dret i la llei.

Magris també recull un cas més recent, que situa a la República de Wei­mar, quan els demòcra­tes invo­ca­ven les lleis posi­ti­ves que cas­ti­ga­ven les crei­xents violències anti­se­mi­tes, alhora que juris­tes i intel·lec­tu­als sim­pa­tit­zants amb el nazisme ente­nien que aque­lles lleis no es cor­res­po­nien amb el sen­ti­ment de la majo­ria del poble ale­many i, per tant, amb el seu dret més pro­fund. Quan arribà el nazisme, els par­ti­da­ris de les “lleis no escri­tes dels Déus” con­tra les posi­ti­ves lleis raci­als del règim es con­ver­ti­ren pri­mer en opo­sició a Hit­ler i després foren esbor­rats de l'espai públic ale­many.

La crisi econòmica, social i política que viu Occi­dent rau en bona part en el fet que l'estruc­tura jurídica del sis­tema capi­ta­lista fun­ci­o­nava glo­bal­ment sense lleis inter­na­ci­o­nals i naci­o­nals i no es garan­tien els drets dels més fràgils. Les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res mul­ti­pli­ca­ven els bene­fi­cis a dojo amb una opa­ci­tat fis­cal que els per­me­tia fer tota mena de tram­pes i pre­sen­tar uns resul­tats sense que ni les agències de con­trol que valo­ren la trans­parència de les empre­ses i els bancs goses­sin asse­nya­lar les irre­gu­la­ri­tats que es van fer pale­ses quan esclatà la bom­bo­lla la tar­dor del 2008. Si ens fixem en la Unió Euro­pea veu­rem com la con­so­li­dació d'aquest for­mi­da­ble pro­jecte s'ha cons­truït sobre eixos jurídics que han res­pec­tat els drets de les mino­ries i han fet pos­si­ble una diver­si­tat lingüística, cul­tu­ral i social, un extra­or­di­nari mosaic generós que sovint con­ver­teix una distància insig­ni­fi­cant, una sepa­ració de vint quilòmetres, en una divisió entre dos mons. Tot això ha estat pos­si­ble mit­jançant direc­ti­ves i lleis comu­nitàries que han cons­truït un club que exi­geix als altres que aca­tin les matei­xes nor­mes que han de com­plir els que ja en són mem­bres. En les lleis jus­tes i pac­ta­des cal situar l'èxit d'Europa fins avui. Sense un orde­na­ment jurídic com­par­tit per tots és impos­si­ble el futur d'Europa.

El pre­si­dent Obama ha caçat i matat el ter­ro­rista més perillós i que més bru­tal­ment ha amenaçat la segu­re­tat d'Occi­dent, res­pon­sa­ble de milers de morts, tant en capi­tals ame­ri­ca­nes i euro­pees com en molts indrets musul­mans on han per­dut la vida encara més per­so­nes com a con­seqüència dels seus actes. Es pot arri­bar a enten­dre aquesta acció per eli­mi­nar un ene­mic mor­tal dels Estats Units, però no es pot par­lar d'un acte de justícia sinó d'una acció de la guerra que va començar ara farà deu anys.

La inse­gu­re­tat jurídica l'hem com­pro­vat aquesta set­mana en les dis­pu­tes entre el Tri­bu­nal Suprem i el Cons­ti­tu­ci­o­nal arran de la sentència que ha permès final­ment pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons muni­ci­pals la for­mació Bildu. El pro­blema de fons és com el poder dels par­tits polítics inci­deix en el poder judi­cial. Si el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va fer una feina aplau­dida pels que ana­ven con­tra l'Esta­tut de Cata­lu­nya, no s'entén que els matei­xos que accep­ta­ren aque­lla sentència ara cru­ci­fi­quin el TC perquè no tole­ren que Bildu es pugui pre­sen­tar a les elec­ci­ons. No ens en sor­ti­rem, en la reforma de la judi­ca­tura, si són els par­tits els que es pre­ser­ven les facul­tats per poder nome­nar els magis­trats del pri­mer tri­bu­nal de l'Estat. Es dirà que als Estats Units i a altres països occi­den­tals els mem­bres del més alt tri­bu­nal els designa el Par­la­ment o el mateix pre­si­dent, com és el cas ame­ricà, que ho fa amb caràcter vita­lici. La diferència és que una vegada nome­nats acos­tu­men a dic­tar sentències amb argu­ments jurídics i no s'arren­gle­ren obeint les con­sig­nes dels polítics que els han nome­nat. Aquest menys­preu pel dret i pels com­pro­mi­sos adqui­rits el vam com­pro­var ahir al Congrés dels Dipu­tats quan el govern soci­a­lista, amb el suport dels soci­a­lis­tes cata­lans, va negar els fons de com­pe­ti­ti­vi­tat al govern de Cata­lu­nya, mal­grat que la par­tida és legal i és del tot necessària perquè el govern Mas no quedi més esca­nyat del que real­ment està. Segu­ra­ment hi haurà un acord després de mol­tes dis­cus­si­ons ina­ca­ba­bles i estèrils que aca­ba­ran rebai­xant el que s'havia pac­tat.

Tot el que està pas­sant res­pon al temor dels polítics que els elec­tors els pas­sin fac­tura en les elec­ci­ons del 22 de maig. És igual­ment deplo­ra­ble que el govern Mas hagi ajor­nat les reta­lla­des dràsti­ques que es començaran a anun­ciar quan haguem pas­sat per les urnes. Les elec­ci­ons són impor­tants i necessàries en tot sis­tema democràtic. Però no s'hi val a gover­nar només pen­sant en les pro­pe­res elec­ci­ons. És una trampa ama­gar l'ou pen­sant que la gent és estúpida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.