Tot és confús

Quan la crisi galopa sens parar, no hi ha solu­ci­ons mira­cu­lo­ses. La bom­bo­lla era fictícia i fou la pas­sada pri­ma­vera quan la Unió Euro­pea exigí a Rodríguez Zapa­tero un pla de refor­mes i con­trol del dèficit, un movi­ment que com­por­tava dures mesu­res de con­tenció, fins la rebaixa de sous, la con­tenció de les pen­si­ons i les reta­lla­des en obres i ser­veis. Tot per evi­tar la fallida de l'Estat i la cai­guda d'Espa­nya a un pou sense fons.

Davant la ciu­ta­da­nia, un llarg llis­tat de reta­lla­des de molt difícil com­prensió, quan es qüesti­o­nava l'Estat del benes­tar i, direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment, era la gent del car­rer qui n'aca­bava pagant la fac­tura. D'altra banda, l'aug­ment espec­ta­cu­lar de la bossa d'atu­rats, amb l'esgar­rifós gua­risme dels cinc mili­ons, feia molt de mal a l'ànima de la resistència. Mal temps, doncs, per a la lírica.

En una situ­ació tan com­pli­cada, res no podia evi­tar la reta­llada en la des­pesa pública, una mesura per si mateixa impo­pu­lar. Amb raó, pre­o­cupa l'anunci de reta­lla­des impor­tants en sani­tat i ense­nya­ment, dos camps espe­ci­al­ment sen­si­bles a la ciu­ta­da­nia. I és nor­mal que el ner­vi­o­sisme faci forat al car­rer i que l'usu­ari es revolti, més pels mis­sat­ges que li arri­ben que no pas per la pròpia rea­li­tat del que ara mateix pateix. Però les millo­res asso­li­des per la soci­e­tat, resul­tat de llui­tes gens fàcils, es fan de molt difícil renúncia, i més d'un es qüesti­ona el paper dels grans grups finan­cers, sos­tin­guts pel poder polític, mal­grat ser els grans cul­pa­bles de l'actual crisi.

Ara, en període elec­to­ral, les reta­lla­des esde­ve­nen un excel·lent tema de con­fron­tació. Els governs –el cen­tral, els autonòmics i els muni­ci­pals– poden rebre tots els cops d'ase de les res­pec­ti­ves opo­si­ci­ons, cul­pant-los de tot el que con­vin­gui i asse­gu­rant que un canvi de man­da­ta­ris tren­ca­ria la dinàmica. En cam­pa­nya elec­to­ral, sem­bla que tot val­gui i des de l'opo­sició és molt fàcil cul­par qui governa, fins de les reta­lla­des produïdes per una més que evi­dent manca de líquid o per la gestió de pres­su­pos­tos sota mínims. És ins­tau­rar la cerimònia de la con­fusió. Orga­nit­zar la pro­testa és còmode, però gover­nar, gover­nar, és tota una altra cosa.