Islàndia 2010

“Maig calent, pluja i vent”, resava així aque­lla dita? Crec que no, però, en tot cas, la seva refor­mu­lació mal­des­tre ens remet a la bon­ho­mia anal­fa­beta d'un Sancho Panza indig­nat a qui el Qui­xot tot just li acaba d'etzi­bar un fort cop al cap amb la llança per haver tor­nat a fer ús del refra­nyer popu­lar, la lite­ra­tura de més baixa estofa, molt més que els lli­bres de cava­lle­ries que l'aju­da­ren a fer el trànsit entre la seni­li­tat i les seves seri­o­ses aven­tu­res tra­gicòmiques.

El que hau­ria de ser un maig calent, si no tinguéssim l'ànima morta i encara ens bullís la sang (índexs d'atur històrics, tiso­ra­des, pos­si­ble res­cat econòmic, elec­ci­ons muni­ci­pals a la vista, par­tits xenòfobs que tre­uen el cap), s'ha con­ver­tit en una des­cons­trucció de maig tebi. Les engru­nes de la revo­lució –la consciència col·lec­tiva de la pos­si­bi­li­tat del canvi– són tan insig­ni­fi­cants que s'ha de donar la raó a tots els que diuen que el maig francès també va ser­vir per reforçar l'engra­natge social impe­rant i fer-lo encara més impla­ca­ble, més enllà dels dies, reals, de sus­pens i d'inter­rupció de l'ordre esta­blert.

Serà veri­tat que algu­nes dècades segui­des de democràcia, i feble estat del benes­tar, con­du­ei­xen a una mena d'avor­ri­ment social, a l'apa­tia política defi­ni­tiva. Només neces­si­tem un trànsit de models entre el del maig del 68 i el de la Islàndia del 2010.