El xotis de Madrid

Em sem­bla que va ser José Bono el qui, a part de repe­tir sem­pre el seu lati­gui­llo pre­di­lecte que el seu pare era falan­gista, va dir que encara no havia nas­cut un espa­nyol que fos més que els altres o que tingués dret a ser-ho. Però, en ter­mes de rela­ti­vi­tat, la seva categòrica afir­mació no s'aguanta, atès que sí que han nas­cut com a mínim 7,5 mili­ons de ciu­ta­dans que són menys que la resta. M'estic refe­rint, és clar, als resi­dents a Cata­lu­nya, que són vícti­mes d'un espoli fis­cal que ja no és soli­da­ri­tat en la mesura en què els recep­tors de les trans­fu­si­ons tenen una renda fami­liar dis­po­ni­ble més alta que no pas els donants i que s'ha con­ver­tit en un règim de cadena perpètua. I també al fet evi­dent que Cata­lu­nya rep un tracte dis­cri­mi­na­tori per part del govern cen­tral i a la com­pro­vació que, dei­xant de banda el ribot que Alfonso Guerra li va pas­sar a l'Esta­tut, abans que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, tot sal­tant-se el Par­la­ment de Cata­lu­nya, el Congrés i el referèndum, és a dir, la sobi­ra­nia popu­lar, la demo­lició del nos­tre auto­go­vern ja havia començat molt abans, com a mínim a par­tir del 23-F del 81.

Ja se sap que, en aquest país, les lleis, per solem­nes que siguin, a l'hora de la seva apli­cació han de superar la prova de foc dels cen­tres de poders fàctics domi­ci­li­ats a Madrid. Vegin, per exem­ple, com a mos­tra de la con­cen­tració de poder al quilòmetre zero, la llista de les 10 empre­ses més grans del país que resulta que, en plena misèria negra per a mili­ons de ciu­ta­dans de classe mit­jana i tre­ba­lla­dora, van gua­nyar un 17% més de bene­fici durant l'exer­cici del 2010, a costa, natu­ral­ment, d'aug­men­tar les tari­fes de ser­veis públics o les comis­si­ons finan­ce­res a les vícti­mes de la crisi. I com­pro­va­ran que nou d'elles són de Madrid o hi tenen les seves inver­si­ons i la que fa 10, en vir­tut d'una fusió, ja té un peu a cada banda. I és que ser madri­leny té molts avan­tat­ges. Per exem­ple, que pots tenir una de les cinc grans empre­ses que, durant la crisi, també fan uns resul­tats espec­ta­cu­lars gràcies al pràctic mono­poli que tenen de les obres públi­ques que adju­dica l'admi­nis­tració cen­tral. Els sonen, d'entre les que per­ta­nyen al lobby SEO­PAN, els noms d'ACS, OHL, FCC, Acci­ona o Fer­ro­vial? Doncs això és el que hi ha. I, si ets de províncies, dedica't a les aigües menors, perquè al nume­rus clau­sus del cer­cle res­trin­git dels pri­vi­le­gi­ats només s'hi entra si ets de la cama­ri­lla i si for­mes part del do ut des que fun­ci­ona sense cap alte­ració amb tots els suc­ces­sius governs del signe i la natu­ra­lesa que siguin.

Una altra pedra angu­lar del Madrid que vet­lla nit i dia pel seu poder abso­lut és la casta fun­ci­o­na­rial dels alts càrrecs. Ells solets han acon­se­guit que, para­do­xal­ment, a l'Espa­nya de les auto­no­mies el cen­tra­lisme hagi cres­cut i que l'auto­go­vern ja no tin­gui pràcti­ca­ment cap com­petència exclu­siva. A la Villa y Corte, d'una para­doxa com aquesta en dirien segu­ra­ment una para­joda, perquè, a fi de pre­ser­var els seus poders, s'han bur­lat de la Cons­ti­tució i dels esta­tuts i s'han que­dat el sant i les almoi­nes. Fa pocs dies vaig lle­gir unes decla­ra­ci­ons del nou pre­si­dent del Port de Bar­ce­lona, Sixte Cam­bra, en les quals es quei­xava amar­ga­ment que per a qual­se­vol decisió comer­cial o d'inver­si­ons, la nos­tra Auto­ri­tat Portuària ha de sot­me­tre's a la decisió de Puer­tos del Estado que és qui mana de debò, tot i que no ha inver­tit mai ni cinc cèntims aquí. Ans al con­trari, s'emporta ingres­sos gene­rats aquí per des­ti­nar-los a ports defi­ci­ta­ris en d'altres ter­ri­to­ris. I, evi­dent­ment, ens tenen lli­gats de peus i mans men­tre impe­dei­xen la con­nexió fer­roviària d'ample de via euro­peu amb França i les noves vies de cir­cu­lació cap a la nova ter­mi­nal del moll Prat. Si féssim memòria, ens ado­naríem que el minis­tre Joaquín Gar­ri­gues va decla­rar Ports Autònoms els de Bar­ce­lona, València, Huelva i Bil­bao i que, amb govern UCD, es podien auto­go­ver­nar. Però que poc dura l'ale­gria a casa el pobre! Amb govern PSOE, un fun­ci­o­nari influ­ent, de nom Fer­nando Palao, va dis­se­nyar l'ens de Puer­tos del Estado i va recu­pe­rar el con­trol cen­tra­lista de la gestió. Amb el PP, als pac­tes del Majes­tic, es va aflui­xar una mica amb el permís que la Gene­ra­li­tat en pogués desig­nar el pre­si­dent. Tan­ma­teix, després de la majo­ria abso­luta, Álva­rez Cas­cos ens va tallar nova­ment les ales. El Sr. Palao ha anat ascen­dint a secre­tari gene­ral i secre­tari d'Estat de Trans­ports en reco­nei­xe­ment dels ser­veis pres­tats i és aquell alt càrrec que, segons va sor­tir als mit­jans infor­ma­tius, va encar­re­gar xam­pany francès per brin­dar per l'èxit d'haver supri­mit el traspàs de l'aero­port de Bar­ce­lona del pro­jecte d'Esta­tut. Això con­so­li­dava els nego­cis madri­lenys a l'entorn d'Aena i tot que­dava que ni tan sols es trans­fe­rien Reus i Girona i que, a la futura pri­va­tit­zació de l'aero­port, la Gene­ra­li­tat hi tin­dria un paper deci­siu, bé vaja, deter­mi­nant o vés a saber si deco­ra­tiu. I és que no hi ha més cera que la que crema. En una pro­pera ocasió podríem comen­tar la Bru­nete finan­cera, és a dir, el Banc d'Espa­nya.