Dos clubs

A les bece­ro­les de la Revo­lució Fran­cesa, Robes­pi­erre i el marquès de Girar­din. Dos clubs: el de la Guar­dia Naci­o­nal i el Club dels Cor­de­li­ers. Robes­pi­erre: “Por­ta­ran bor­da­des sobre el pit: Lli­ber­tat, Igual­tat i Fra­ter­ni­tat!” Un any després, 1791, Girar­din: “El poble francès vol com a base de la seva Cons­ti­tució: la Igual­tat, la Justícia i la Fra­ter­ni­tat”. Són els dos pri­mers regis­tres d'un con­cepte que ha fet for­tuna aques­tes dies, arreu del país: la fra­ter­ni­tat. La indig­nació hi ha estat pre­sent, però no ha estat l'ele­ment pre­pon­de­rant. La gent s'ha tro­bat. Ha estat la tro­bada i la pos­si­bi­li­tat de creure en els que tenien al cos­tat, el fil con­duc­tor. Molts par­tits polítics assu­mien tenir con­tro­lada la fra­ter­ni­tat; però ha estat evi­dent que el dis­seny no hi era; ja que la gent bus­cava un lloc per expres­sar el que no diu ningú d'ells. No hi ha subs­ti­tut per al sen­ti­ment de pertànyer a un lloc i estar amb una gent que és la teva, perquè ha esco­llit el mateix lloc per ser i per dir ver­bal­ment allò que era, fins ales­ho­res, inex­pres­sa­ble. Els mit­jans con­ven­ci­o­nals neguen la suma de tots els mis­sat­ges i és en la suma on està el pro­per poder polític. Els par­tits ho estan apre­nen. Havíem vist el català empre­nyat, ara conei­xem el català indig­nat; però ens hauríem de que­dar amb el català ager­ma­nat; per asso­lir qual­se­vol cosa més impor­tant que la Revo­lució Fran­cesa.