El joc aquest

És més pro­ba­ble que la minis­tra de Defensa ordeni la invasió de Gibral­tar (per alguna huma­nitària raó) que no pas que el PSC parli amb veu pròpia a Madrid. Tot això que ens expli­quen aquí, als cata­lans, a l'hora de dema­nar-nos el vot i la con­fiança –fede­ra­lisme, reco­nei­xe­ment par­la­men­tari, “el caràcter plu­ri­na­ci­o­nal, plu­ri­cul­tu­ral i plu­ri­lingüístic d'un Estat espa­nyol efi­ci­ent”-, per què no ho plan­te­gen allà, en els òrgans per­ti­nents del PSOE –del qual for­men part des que van néixer, el 1978–, essent com diu Carme Chacón que és “un par­tido muy democrático con órga­nos que deba­ten las cosas”? Si això no tocava ni quan en les últi­mes elec­ci­ons gene­rals, les del 2008, van obte­nir 25 dipu­tats –i mai no en tor­na­ran a tenir tants–, quan tocarà?

Geor­ges Frêche, durant molts anys bat­lle de Mont­pe­ller i un dels últims grans polítics del PS francès, no tenia manies a l'hora de menys­prear els elec­tors en gene­ral –“de gent intel·ligent, n'hi ha del 5 al 6%... Jo faig cam­pa­nya entre els imbècils i recu­llo vots a gra­pats”– i els elec­tors cata­lans en con­cret: “Els cata­lans em fan cagar… però al cap de dos anys, vaig a dir-los: Déu meu, m'he equi­vo­cat, per­do­neu-me; ells diran: que intel·ligent; em per­do­na­ran, i em reva­li­da­ran per sis anys”. Sense tanta gro­lle­ria explícita, és la mateixa tàctica que aquí ha fun­ci­o­nat durant dècades. Ara, després de l'ensul­si­ada, ho tor­na­ran a inten­tar, des de dalt i des de baix, a veure qui els com­pra les seves idees de progrés i el seu nou pacte fede­ral, com si n'hi hagués algun de vell. I en tro­ba­ran, segur que en tro­ba­ran encara, de cata­lans que, ins­pi­rats pels matei­xos bons sen­ti­ments patriòtics que ells estan menys­pre­ant des del 1978, tor­na­ran a lamen­tar el poc cas que els fan a Madrid.