L'endemà del dissabte

Dimarts pas­sat, Bob Dylan va fer setanta anys: una notícia no dolenta en una set­mana poste­lec­to­ral no del tot ale­gre. Quan Dylan va entrar en escena, jo i els amics d'ales­ho­res érem nens i les seves cançons no ens deien res de res –les dels Monkees, sí–, i ni ens en vam assa­ben­tar, del con­cert mític al Royal Albert Hall de Lon­dres, el 1966 (en què el públic el va qua­li­fi­car de traïdor quan va can­viar la gui­tarra acústica per una d'elèctrica). En arri­bar nosal­tres a l'ado­lescència –al bell mig de l'eclosió punk–, Dylan, que s'havia tor­nat religiós en aque­lla època rigo­ro­sa­ment ico­no­clasta, ens sem­blava del tot des­fa­sat i, a més a més, la seva veu, geme­gaire i des­a­fi­nada, ens treia de polle­guera.

Ara bé, quan ja tenia uns qua­ranta anys, la sort va voler que Joan Reig me'n reco­manés un àlbum boot­leg (The Rolling Thun­der Revue); hi vaig des­co­brir unes lle­tres ama­ra­des de sen­tits ele­gant­ment con­tra­dic­to­ris i una sin­ce­ri­tat per part de qui les can­tava que exci­tava per si sola. És a dir, els dos ele­ments clau que són pre­sents, en major o menor grau, en totes les seves cançons, des de la pri­mera balada, La mort d'Emmett Till (1962) fins als grunys cínics de Toget­her through life (2010).

Que la gent que encara no pot supor­tar Dylan –com no el podia supor­tar jo durant tant de temps– em per­doni per reco­ma­nar-li tres cançons, tres, que pot­ser podrien fer-li can­viar de parer. Sub­ter­re­a­nean home­sick blues (1965) –”no cal un home del temps per saber cap on bufa el vent, no seguiu els líders, compte amb els parquímetres”– com­bina la inten­si­tat del rap amb una lle­tra que remarca la impos­si­bi­li­tat de qual­se­vol pro­testa. Where are you tonight (1978) –“vaig mos­se­gar l'arrel de la fruita pro­hi­bida i el suc em va córrer cames avall”– és una cançó d'enyo­rança amo­rosa can­tada amb una des­es­pe­ració gens fin­gida que recorre a un reguit­zell d'imat­ges con­tra­po­sa­des. I per aca­bar, High­lands (1997) –“tinc la sen­sació que estic a la deriva, anant d'escena en escena, què dimo­nis vol dir tot ple­gat?”–, una cançó llarguíssima plena d'esce­nes quo­ti­di­a­nes vista des de la pers­pec­tiva d'un qua­si­vell; una cançó que con­ti­nua i con­ti­nua com si no hagués de tenir mai cap punt final. No deu ser casu­a­li­tat que l'última gira de Dylan es digui The Never Ending Tour. S'aca­barà, és clar, quan s'acabi ell.