Places

Com la de Cata­lu­nya de Bar­ce­lona, laplaça Major del meu poble és per a via­nants; quan hi ha una final es mig omple de gent que mira el par­tit a la fresca i quan acaba hi cir­cula gent dis­fres­sada de rat­lles cri­dant vis­ques vari­ats i bufant trom­pe­tes. Al meu poble no ha sor­git cap grup d'“indig­nats” cam­pis­tes, però si n'hi hagués hagut estic més que segur que no els hau­rien esto­vat diven­dres al matí. No pas perquè les auto­ri­tats hau­rien actuat abans –a l'Ajun­ta­ment i la Gene­ra­li­tat, com a arreu, no es mou­ria res amb les elec­ci­ons pel mig–, sinó que hau­rien estat esban­dits per qual­se­vol d'aquests mem­bres de la soci­e­tat civil, alguns dels quals donen suport als cam­pis­tes bar­ce­lo­nins:

–Els boti­guers de la plaça.

–El bar­ber de la plaça, perquè els bon­gos dels “indig­nats” no dei­xa­rien sen­tir la música retro que escampa amb els alta­veus enca­rats al car­rer.

–El del bar del davant, que es quei­xa­ria que els bon­gos espan­ten més la cli­en­tela que la música del bar­ber.

–Els de les para­des del mer­cat de dijous, sem­pre empre­nyats i als quals només els fal­ta­ria com­par­tir espai amb els espon­ta­nis.

–L'escom­bri­aire, que fora d'hores de feina inti­mida els amos de gos­sos perquè vigi­len que no caguin a les llo­ses noves, i amb el moto­carro hau­ria eva­cuat les ten­des abans de ser des­ple­ga­des.

–Qual­se­vol cami­o­neta o camió dels veïns que hi poden pas­sar per fei­nes de càrrega i descàrrega i serien capaços de pas­sar pel cim de qual­se­vol hippy que se'ls plantés al davant cri­dant pau i amor! abans de renun­ciar al dret de pas, que els comença mínima­ment de la cla­te­llada en forma de con­tri­bu­ci­ons espe­ci­als que els ha cai­gut per remo­de­lar aquest espai públic.