Articles

Borja, verins, bordell

Un dia de pri­mers de gener de l'any 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau con­tigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a gua­nyar el jubi­leu. Va recórrer les basíliques roma­nes rode­jada d'un bri­llant seguici de dames, cava­llers, nobles i pre­lats, va resar les ora­ci­ons cor­res­po­nents, tornà a casa, i els pele­grins van poder cons­ta­tar que la filla del papa reg­nant Ale­xan­dre VI com­plia devo­ta­ments els seus deu­res reli­gi­o­sos. En aquell moment, Lucrècia era esposa del príncep napo­lità Alfons d'Aragó, i el seu germà Cèsar havia dei­xat el car­de­na­lat per tal de casar-se amb Car­lota d'Albret, ger­mana del rei de Navarra. Quant als altres ger­mans Borja, Joan –duc de Gan­dia i marit d'una cosina de Fer­ran el Catòlic– havia estat assas­si­nat mis­te­ri­o­sa­ment tres anys abans, i el petit Jofré estava casat amb Sança, una altra prin­cesa de Nàpols. Excepte per la tràgica mort del seu fill Joan, el papa Ale­xan­dre VI podia estar ben satis­fet: els seus pro­jec­tes de domini sobre el cen­tre d'Itàlia ana­ven per bon camí, el seu lli­natge era titu­lar del més impor­tant ducat del regne de València, i el seu gen­dre i les seues nores eren mem­bres de cases sobi­ra­nes. Coses que un xiquet de Xàtiva, nas­cut quasi setanta anys abans, no hau­ria pogut som­niar ni en la més encesa de les seues fan­ta­sies.

Vista amb una mica de pers­pec­tiva, la història de més cent anys de la família Borja és, sense lle­genda ni mite, una peripècia que seria difícil­ment ima­gi­na­ble si no fóra del tot real: una família de la petita aris­tocràcia valen­ci­ana que en menys de mig segle dóna dos papes i una dot­zena de car­de­nals a l'Església romana, que ocupa durant molts anys el cen­tre del poder de la mateixa Església –que és tant com dir el cen­tre de la Roma i de l'Europa renai­xen­tista–, que casa els seus fills amb famílies reg­nants, es con­ver­teix en pro­ta­go­nista de les llui­tes pel poder a Itàlia, dóna ori­gen a una acu­mu­lació d'infàmies com mai no ha tor­nat a conèixer el papat, i més tard tanca l'increïble cer­cle pro­duint un sant de pri­mera mag­ni­tud, Fran­cesc de Borja, gene­ral de la Com­pa­nyia de Jesús en plena Con­tra­re­forma.

Algu­nes aven­tu­res feme­ni­nes del papa i dels seus fills són del tot cer­tes, són certs alguns assas­si­nats per raons polítiques (pocs, en tot cas, i no per enve­ri­na­ment, que era un sis­tema inse­gur i una espe­ci­a­li­tat vene­ci­ana), com ara la mort del segon marit de Lucrècia, per ordre de Cèsar i en les estan­ces vati­ca­nes matei­xes. També és certa l'ànsia de poder, l'embo­li­cada política matri­mo­nial, la recap­tació forçada de diners, l'engany com a arma política, i una certa mesura de violència. La rea­li­tat, tan­ma­teix, és que en matèria d'intri­gues, dones, morts o fills com­pli­cats, els Borja no són excep­ci­o­nals al cos­tat d'altres lli­nat­ges i corts de l'Europa del seu temps. Però es trac­tava del lli­natge del papa de Roma, suc­ces­sor de sant Pere, i la seua cort era la del Vicari de Crist: se supo­sava que no havia de ser com les altres. Se supo­sava, només, perquè alguns dels pontífexs ante­ri­ors, i poste­ri­ors (fins al Con­cili de Trento), no van dur una vida santa i exem­plar: tin­gue­ren fills, intri­gues, violències i guer­res, més o menys com els Borja.

A efec­tes de mala fama, la diferència, sobre­tot, és que els Borja eren els ene­mics dels grans barons romans, van voler ender­ro­car els vells poders esta­blerts, i van pagar per això un preu des­pro­por­ci­o­nat: con­ver­tir-se en emblema de tots els pecats d'una Roma cor­rupta i ser el símbol visi­ble dels exces­sos més bai­xos del papat. Passió per l'or i pel poder, verins i assas­si­nats, incest, luxúria i orgies vati­ca­nes, i una dosi abun­dant de brui­xe­ria, de màgia negra i de presència dels poders infer­nals: la recepta habi­tual de les lle­gen­des negríssi­mes i de tot tipus de nar­ra­ci­ons del gènere. Res d'ori­gi­nal, res de nou. Però els va tocar als Borja ser els seus repre­sen­tants en la cate­go­ria més alta i més infausta: en la lle­genda, el papa Ale­xan­dre VI va ven­dre l'ànima a Llu­ci­fer amb pacte clàssic, va tin­dre tot el poder, tots els pla­ers, i quan va morir molts romans “van veure” com els dimo­nis vola­dors se l'empor­ta­ven a l'infern direc­ta­ment des de la basílica de Sant Pere.

Com­prenc que les lle­gen­des negres són males de blan­que­jar una mica, difícils de reduir a l'habi­tual gri­sor humana. Com­prenc que quan una lle­genda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimo­nis, la recepta habi­tual) té com a actors papes i fills de papes, la temp­tació és encara més gran. Com­prenc que amb això és puga fer mala infor­mació i pit­jor lite­ra­tura. Però ací s'acaba la meua com­prensió. Allò que em costa d'enten­dre és que a hores d'ara hom con­ti­nue pre­sen­tant com a veri­tat històrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i bar­ro­e­res men­ti­des. Una mica de for­ma­li­tat, per favor, i sobre­tot que no enga­nyen el públic: si algú vol ven­dre un sub­pro­ducte lite­rari o cine­ma­togràfic sobre els Borja, si vol ven­dre novel·les on són pre­sen­tats absur­da­ment com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho pre­sen­tar com a “històric”, és a dir, com a ver­sem­blant o rea­lista, basat en fets que van pas­sar, en per­so­nat­ges reals. Fa anys, vaig lle­gir les pri­me­res cin­quanta pàgines d'un engen­dre fir­mat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder con­ti­nuar: era massa gro­tes­ca­ment igno­rant, massa ridícula­ment fals, massa de tot. L'autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un car­de­nal, un con­cili, un con­clave, un palau romà, un Orsini, no sabia abso­lu­ta­ment res. Però això és el que es vengué per mili­ons d'exem­plars en tot el pla­neta, i aquesta la imatge que s'ha escam­pat i s'escampa dels nos­tres com­pa­tri­o­tes, natu­rals, diu, del “prin­ci­pat de València”. I per aca­bar-ho d'ado­bar, en la revista domi­ni­cal del diari El País, comen­tant la novel·la, Ale­xan­dre VI hi apa­rei­xia asso­ciat a Hit­ler, Sta­lin, Àtila i Neró. El més per­vers de tots els pontífexs, que rea­litzà “ver­da­de­ros alar­des de desen­freno”, pare de Lucrècia, “una de las muje­res más per­ver­ti­das del Rena­ci­mi­ento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “con­si­guió con­ver­tir el Vati­cano en un gran­di­oso bur­del”. Després vingué una pel·lícula espa­nyola igual­ment igno­rant, bèstia i banal, i ara ens arriba per la tele una pro­ducció nord-ame­ri­cana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie ante­rior, supose que amb molt d'èxit.

Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d'un destí impla­ca­ble i fatal. Vinga, doncs: Don Cor­le­one papa, la màfia renai­xen­tista, l'incest, els verins, la dona bar­buda, l'escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. El bor­dell, en efecte, és grandiós.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.