Obstacles

Els “indig­nats” aspi­ren a can­viar el món i això és posi­tiu. Però, per no aug­men­tar encara més el desànim, també cal ado­nar-se que hi ha obs­ta­cles difícils. El pri­mer és la pre­missa que la cons­ci­en­ci­ació farà que la gent actuï. Però avui dia la consciència no pro­voca l'acció: tot­hom sap que els pro­duc­tes es fabri­quen al ter­cer món en con­di­ci­ons deplo­ra­bles i no per això dei­xem de com­prar-los; tot­hom sap que els diners són malèfics, però ningú no els rebutja. O, de fet, el rebuig dels diners i de les mer­ca­de­ries encara s'ha con­ver­tit en un pri­vi­legi en la nos­tra eco­no­mia del conei­xe­ment. I és que com més es parla de valors no mate­ri­als (la cre­a­ti­vi­tat, la soli­da­ri­tat, la rea­lit­zació per­so­nal, l'ètica), més èxit econòmic s'obté. L'ano­me­nada via del decrei­xe­ment és una fórmula d'enri­qui­ment asse­gu­rat.

Un altre obs­ta­cle és que les parau­les que abans ser­vien per arti­cu­lar els can­vis ara ja són bui­des. Per exem­ple: democràcia real (com si pogués exis­tir una política sense repre­sen­tació par­ti­dista), resistència (com si fos pos­si­ble iden­ti­fi­car els “poders fàctics” del sis­tema), el poble unit (com si fóssim el 1936) o indig­nació (com si no hi estiguéssim sem­pre, d'indig­nats).

Un altre pro­blema deso­la­dor és que les cri­sis del capi­ta­lisme no són cap senyal de canvi, sinó al con­trari: són el moment en què el sis­tema, que es repro­du­eix gràcies a la des­trucció de les estruc­tu­res pre­sents, es reforça més que mai. Com més crisi hi hagi, més for­mes noves de cre­ació de riquesa sor­gi­ran. El cas extrem d'aquesta lògica són les guer­res i les catàstro­fes, ja que els ter­ri­to­ris que patei­xen des­trucció i mor­tal­dats
són poten­ci­al­ment els mer­cats que gene­ra­ran més inver­si­ons en el
futur.

Final­ment, topem amb el pro­blema dels mit­jans de comu­ni­cació. Ja se sap que quan les coses tenen ressò mediàtic és senyal que han esde­vin­gut per­fec­ta­ment assu­mi­bles. Com es poden dis­tin­gir les mani­fes­ta­ci­ons dels “indig­nats” de la per­for­mance tele­vi­siva o de l'exal­tació de la tec­no­lo­gia de l'Iphone-tex­ting-Twit­ter-Face­book-You­tube?

Però s'ha aca­bat cri­ti­car. El dolor de molta gent és real, i això només són apunts per entre­llaçar l'espe­rança amb la pos­si­bi­li­tat del fracàs.