Per a què serveix, un poema?

Avui fa una set­mana em van con­vi­dar a xer­rar sobre poe­sia en una escola, petita i modèlica, de l'inte­rior del país. El cen­tre, que va ini­ciar la seva acti­vi­tat ara fa cinc anys, ocupa una caseta d'aque­lles que en diuen apa­re­lla­des. De fet, és pràcti­ca­ment l'última casa del poble. Davant té un esplèndid camp de blat, que en aquesta època de l'any fa goig, amb aquell color tor­rat que asse­rena la mirada (sem­pre que en veig un, penso en els ros­tolls del poema Sen­sació, de Rim­baud, i em ve com un pes­si­go­lleig al peu).

Vaig començar la xer­rada recor­dant una experiència pròpia de fa més de trenta anys: un con­curs lite­rari, con­vo­cat a la meva escola, el premi del qual era una ruti­lant bici­cleta de cros. Tot i posar els cinc sen­tits en el meu text, no vaig acon­se­guir el premi. Vaig que­dar fina­lista. Jo vaig escriure un poema la mar de flo­rit sobre la mar. Manuel Liria –un noi del poble veí que, a des­grat del cognom, no anava amb el lliri a la mà– en va escriure un que es titu­lava El vent i el romaní. Va gua­nyar el poema més autèntic. Jo, a la platja, amb prou fei­nes hi anava un o dos cops l'any. El noi de Sant Llo­renç cada dia sen­tia el vent a la cara i podia arren­car una mata de romaní sem­pre que li vingués de gust. Expli­cava als alum­nes de l'escola que el fet d'escriure ha de sor­gir de la neces­si­tat. I que, mirar-ho de fer per obte­nir-ne un resul­tat con­cret, no ser­veix de res. Jo no conei­xia prou la mar, i, doncs, els meus ver­sos nai­xien morts. “Escri­viu sobre allò que conei­xeu. No feu ver­sos bonics i prou”.

Molts anys després d'allò, quan ja començava a gua­nyar-me la vida escri­vint, vaig acon­se­guir un premi de poe­sia mari­nera a Vila­nova. ¿Com s'entén? ¿M'havia ena­mo­rat del mar, en aquest temps? No, però havia après a fer sonar una mica millor l'ins­tru­ment lite­rari. “Segona lliçó: si mai heu de par­lar d'una cosa que no conei­xeu prou, com a mínim apre­neu a domi­nar la llen­gua i els recur­sos retòrics.” Els nois reien. “Però, a veure, ¿quina funció tro­beu que fa, un bon poema?”

Un poema –i ja pot ser bo!– no ens ser­veix per repa­rar l'aixeta que degota. Ni per arri­bar a final de mes (la poe­sia és incom­pa­ti­ble amb l'obtenció de diners). Només sabem que, des del moment que uns ver­sos autèntics han absor­bit la nos­tra atenció, lla­vors ja no ens en podem estar mai més. A par­tir d'aquell ins­tant d'anun­ci­ació, la lec­tura de poe­sia s'inte­gra en la nos­tra vida, per fer-la més densa, més cons­ci­ent, més rica.

Va par­lar una noia: “Jo, per exem­ple, quan veig ginesta al bosc, penso en aquell poema que diu: «La ginesta altra vegada...»”. Mara­gall, és clar! A mi, doncs, em ve al cap el poema d'Espriu can­tat per Rai­mon: “Ara digueu: la ginesta flo­reix...”. Per tant, la bona poe­sia ens és útil per pren­dre consciència de les coses, per fer-les encara més reals. A mi –els vaig acla­rir– només m'interessa la poe­sia que ens acom­pa­nya. Vinyoli va escriure: “Vàrem empren­dre un llarg, difícil, / perillós camí. I estimàvem les coses / –fos­sin neu o fang, / rosada o cons­tel·lació. / I les fèiem nos­tres per causa / de l'amor que ens havia ense­nyat com anos­trar-les” (molts dels alum­nes se sabien de memòria el poema Joc, del mateix autor; ja he escrit que és una escola modèlica). “Ara subs­tituïu la paraula amor per la paraula poe­sia. També la poe­sia pot trac­tar de tot: de la neu i del fang (l'imma­cu­lat i el més brut); de la rosada arran d'herba i de les estre­lles ina­bas­ta­bles; tot. També la poe­sia és una ascensió lenta, que no acaba mai. Però, al cap i a l'últim, ens ser­veix per anos­trar-nos les coses.

I ens pro­por­ci­ona imat­ges per­du­ra­bles, que ja no ens aban­do­nen mai més. Objec­tiva emo­ci­ons. Ens inter­pel·la. Ens fereix (el poema –va dei­xar escrit William Car­los Willi­ams– són unes tiso­res ober­tes). Pot­ser no vam arri­bar a con­clu­si­ons defi­ni­ti­ves. Però vaig tenir la impressió que molts d'aquells nois ja eren vícti­mes del dolç verí que jo inten­tava defi­nir.