Logan Pearsall Smith

Cor­ren uns temps con­vul­sos en què no ente­nem gaire res i hi ha mol­tes coses que ens indig­nen. Per no enten­dre, no ens ente­nem ni els uns amb els altres. Posats a indig­nar-nos, ens indig­nem els uns amb els altres. Els indig­nats s'indig­nen amb els qui no s'indig­nen i ara ja hi ha qui s'indigna amb els indig­nats. No para d'aug­men­tar la indig­nació. També la dels qui cre­uen que no es pot repri­mir els indig­nats com se'ls ha repri­mit i la dels qui cre­uen que d'alguna manera s'ha d'actuar con­tra els indig­nats si indig­nant-se poden difi­cul­tar la uti­lit­zació d'espais públics. Tot va començar perquè algú no va tro­bar prou digna alguna rea­li­tat i es va indig­nar ...i tot pot aca­bar amb una indig­nació gene­ral que com­porti la pèrdua de la dig­ni­tat col·lec­tiva. Si afe­gim a tanta con­fusió que entre els indig­nats hi ha molts indig­nats que no s'indig­nen pel que sem­bla més indig­nant, el desori és ja immens i difícil­ment redreçable si no és a còpia de tor­nar-nos tots més recep­tius i paci­ents abans de mos­trar-nos tan indig­nats i exi­gents en una mena de diàleg de sords. No podria ser que la indig­nació al final ens fes per­dre la dig­ni­tat de la nació?

Tot gira. Però no gaire rodó. «S'ha d'estar una mica mare­jat per sen­tir-se a gust en aquest món que gira sense parar», va escriure Logan Pear­sall Smith (Mil­vi­lle, 1865-Chel­sea, 1946). Aquest escrip­tor mora­lista, que es pre­sen­tava com a cínic, ja ens va aler­tar que avan­cem a les pal­pen­tes com si fóssim orfes: «Som fills de la nos­tra època, però uns fills que no arri­ben mai a conèixer la seva mare.»

Atret per l'elegància, el sen­tit comú i la bona fe, Pear­sall Smith va anar pre­nent apunts al marge del cor­rent de la vida. Trabe ha reco­llit el gruix de l'obra de Pear­sall Smith a Todas las tri­vi­a­li­da­des, un lli­bre traduït per Héctor Blanco i pro­lo­gat per Emi­lio Quin­tana. Entre les ano­ta­ci­ons de die­tari i les refle­xi­ons filosòfiques, Pear­sall Smith hi expressa la seva sen­si­bi­li­tat per l'afo­risme: «Els afo­ris­mes són les amet­lles sala­des, no ensu­cra­des, del tiberi de la raó.»

Tenint en compte que con­si­de­rava el sexe i la religió dos pla­ers absurds i deli­ci­o­sos, no ens ha d'estra­nyar gens que Pear­sall Smith envegés tant Ber­nard le Bovier de Fon­ta­ne­lle: «No m'impor­ta­ria arri­bar als cent anys, com Fon­ta­ne­lle, que mai no va plo­rar ni va riure, que mai no va inter­rom­pre ningú, que mai no va per­dre els ner­vis, que domi­nava la ciència de la seva època i que sem­pre va ado­rar tres coses: la música, la pin­tura i les dones, de les quals no ente­nia abso­lu­ta­ment res.»