Els somnis i les urnes

De motius per estar indig­nat n'hi ha, i molts. Ara, si algú volia que un movi­ment capaç d'atreure adhe­si­ons ideològiques diver­ses, i que podia ser el senyal d'alarma neces­sari per a una rege­ne­ració democràtica urgent, fra­cassés, està en el bon camí. La bun­que­rit­zació de les pla­ces ja va ser un pri­mer pas per a la pèrdua de mol­tes sim­pa­ties ini­ci­als. A banda del gar­buix de pro­pos­tes i de la ingenuïtat d'algu­nes (que s'aca­bin els eros, com si fos pos­si­ble per art de màgia, o la jor­nada labo­ral de 30 hores sense reducció sala­rial), fets apa­rent­ment anecdòtics com l'esbron­cada a l'alcalde de Girona in pec­tore, Car­les Puig­de­mont, no ho són tant. Impe­dir o faci­li­tar la feina dels mit­jans de comu­ni­cació en funció de la con­veniència del movi­ment, tam­poc. Inten­tar impe­dir la cele­bració d'un ple del Par­la­ment ja són, defi­ni­ti­va­ment, parau­les majors. Sigui el que sigui la rege­ne­ració política, no és la clau­sura d'un Par­la­ment ele­git democràtica­ment. El govern de la Gene­ra­li­tat no és una junta mili­tar. La mei­tat del cens encara és la mei­tat del cens i per pobres que siguin les xifres sabem qui ha votat els dipu­tats i no sabem qui ha votat favo­ra­ble­ment la invasió dels car­rers. Les pan­car­tes dels indig­nats diuen que els polítics no els repre­sen­ten. I ells, ¿a qui repre­sen­ten? ¿A quants repre­sen­ten? I si els seus som­nis no caben a les urnes, ¿on cabran?