Enrabiat

Ahir et vaig anar a veure als envolts del parc de la Ciu­ta­de­lla. Era de bon matí i no hi havia –encara– col·lisió amb la poli­cia. Hi vaig anar amb bici­cleta i no vaig tenir cap pro­blema a ficar-me per­tot arreu. I em va sem­blar que ja no eres l'indig­nat de fa unes set­ma­nes. Per començar, l'asfalt des­pre­nia ferum de vi ranci i secre­ci­ons; i estava lite­ral­ment cobert de brossa. No t'havies posat a escom­brar ni nete­jar el terra com a la plaça Cata­lu­nya, de fet tenies massa feina a cri­dar i rene­gar con­tra els rics i els pode­ro­sos.

Jo ja entenc que mal­par­lar dels que manen és un dels esports que més aju­den a por­tar una vida sana, però vaig obser­var que ho com­ple­men­ta­ves amb altres pràcti­ques gimnàsti­ques. La més estesa, la de cap­gi­rar con­te­ni­dors, abo­car els seus con­tin­guts pel car­rer i obs­ta­cu­lit­zar el pas; això també amb les jar­di­ne­res, tot i que la falta de rode­tes és evi­dent que no les feia tan popu­lars. També vaig notar una certa afició a l'esca­lada i arren­cada de rei­xes –que després que­da­ven per terra.

Però el moment cul­mi­nant era el dels lin­xa­ments ver­bals; o bé dels dipu­tats incauts que pas­sa­ven per allà, o bé l'expulsió dels com­panys dia­lo­gants. En vaig veure un parell, d'aquests, que mar­xa­ven i nega­ven amb el cap cot. De debò, amic enra­biat, no sé perquè ens enca­par­rem a cele­brar Jocs Olímpics, quan tenim aquests mun­di­als de l'alte­ri­tat, aquests cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals amb un sol idi­oma ofi­cial, que ens situen tant al mapa­mundi. I de pres­su­post ínfim, perquè ja se sap, la ràbia no té preu.