Bella República

Cap temps millor que el pas­sat; diria un Proust amb feina als dits. Con­vi­dar el lec­tor a un pas­seig, curt per la memòria, en aquest cas la meva; no és una pre­tensió sinó, com deia, un joc de dits. Vaig conèixer Manuel Laza­reno de la mà de qui seria el meu mes­tre i amic a la BBC, Wal­ter Acosta. En aquesta tro­bada em pre­guntà per Cata­lu­nya, per Espa­nya, per l'enyo­rada pàtria, i em parlà d'un poeta català amic seu i que també havia traduït per a la BBC: Domènec Per­ra­mon i Tor­rus. Manuel Laza­reno era un gran músic i un més gran repu­blicà; per­ta­nyia a una aris­tocràcia de la ment que podia viure i crear sense rancúnia; mal­grat ara més aviat ens incli­naríem per afir­mar que l'exili intentà eixu­gar-li la sen­si­bi­li­tat. Tot i amb això, a Angla­terra se'l recorda per una excep­ci­o­nal versió musi­cal d'El Qui­jote, trans­mesa per la BBC, i per un ballet pre­sen­tat en el Sad­ler's Wells de Lon­dres. Però una de les memòries més com­par­ti­des per la gent que el va trac­tar rau en les gires, per tota la Gran Bre­ta­nya, del seus cors de nois i noies bas­cos. Manuel Laza­reno era dei­xe­ble de Con­rado del Campo i jun­ta­ment amb Robert Ger­hard és un dels músics a l'exili de més renom; Ger­had fins i tot diuen que és anglès, pel cognom, clar. Laza­reno era una mica més difícil d'enten­dre i menys donat a la fra­ter­ni­tat que Ger­had. Per a ell la República havia estat el somni més pur i el més com­par­tit per la seva gene­ració. No ente­nia la uto­pia soci­a­lista i menys allò que “el fi jus­ti­fica els mit­jans”. Manuel Laza­reno va tenir amics il·lus­tres entre els repu­bli­cans en l'exili, com per exem­ple Sala­zar Cha­lepa, de qui ens hauríem d'ocu­par i trac­tar de refer la seva feina, com a cònsol repu­blicà a la ciu­tat de Glas­gow, abans del 1939, o recu­pe­rar la seva feina literària, mal­grat el dolor de veure com Angla­terra reco­nei­xia el govern del gene­ral Franco.

Però seguim amb Manuel Laza­reno, qui tenia amis­tat amb Luis Cer­nuda. A mi, ja m'havia expres­sat, però, la seva admi­ració per la poe­sia cata­lana i ja havien sor­tit els noms de Llull i Ver­da­guer. Ell havia escrit per a la BBC una òpera sobre Colom i esmen­tava sovint la musi­ca­li­tat de les lle­tres de Ver­da­guer. Evi­dent­ment l'Atlàntida de Mossèn Cinto havia calat ben endins en l'ima­gi­nari cul­tu­ral de la seva gene­ració. Aquesta dèria per la poe­sia cata­lana, el va rela­ci­o­nar amb un poeta nas­cut a Canet de Mar: Domènec Per­ra­mon; també ens hauríem d'ocu­par d'aquesta relació i d'una obra titu­lada: Can­tata a la Pau, amb ver­sos de Per­ra­mon i música de Laza­reno. Aquesta peça musi­cal pre­ce­deix, per més de vint anys, el famós Himne a la Pau amb música de Casals i lírica del poeta WH Auden.

His­to­ri­a­dors han afir­mat que la República va ser un intent fallit de govern. No tinc cap pre­tensió d'expli­car el con­trari, però sí he d'enten­dre que cap gesta memo­ra­ble, sigui pública o pri­vada, mai no s'ha ende­gat des d'un bany de cer­te­ses. Abra­ham Lin­coln afirmà profètica­ment, fa més de cent sei­xanta anys: “ Veig en un futur pro­per una crisi econòmica gegan­tina que em fa patir i tre­mo­lar per la segu­re­tat del meu país... Les cor­po­ra­ci­ons econòmiques s'han entro­nit­zat en una era de cor­rupció dins les altes esfe­res que es secu­la­rit­zarà en un poder mone­tari i que pro­lon­garà el seu reg­nat, tot influint sobre els pre­ju­di­cis de la ciu­ta­da­nia, fins que la riquesa s'afe­geixi a unes poques famílies i, final­ment, la República sigui des­truïda”. Sem­bla que els dar­rers esde­ve­ni­ments econòmics no són tan extra­or­di­na­ris com es pretén. Als Estats Units la República tron­to­lla, però no s'ha des­truït. A Espa­nya es va lapi­dar.

Les inqui­e­tuds d'aquells que havien ser­vit la República hau­rien de ser motiu d'estudi i medi­tació entre Espa­nya i Cata­lu­nya, abo­ca­des a la des­trucció per la lle­tra petita; no amb l'acar­nis­sa­ment d'una Guerra Civil, però una medi­tada des­trucció de totes mane­res. Espa­nya ha per­dut els sen­ti­ments uni­ver­sals i Cata­lu­nya s'arros­sega entre una demència senil i una fixació econòmica que es con­ver­teix en una pas­ta­naga i argo­lla, al mateix temps. Una sim­bi­osi no vista a la resta d'Europa que, a poc a poc, des­perta, per ado­nar-se que aque­lla República que dei­xava fer als cata­lans, era més llesta i avançada que aquesta Espa­nya que sola­ment coneix l'espoli com a forma de gover­nar. Deia al lec­tor que aquest pas­seig era per­so­nal sobre la memòria d'una gent que va saber reconèixer valors comuns i va saber fer un somni trans­ver­sal: el de una bella República.