Prou realitats, volem promeses

Aquest era el desi­deràtum d'un grafític inse­rit en alguna paret de la con­vulsa Lima, assi­mi­la­ble, en con­tundència, a qual­se­vol dels mítics eslògans del maig francès, aquells que infor­ma­ven que “sota l'asfalt hi ha la platja”, que acon­se­lla­ven “siguem rea­lis­tes, dema­nem l'impos­si­ble” i que sos­pi­ra­ven per “la ima­gi­nació al poder”. Pot­ser sí que ha arri­bat, doncs, l'hora, en la línia d'aques­tes con­sig­nes, de fer l'elogi de la der­rota. De la der­rota de les pro­me­ses, és clar, i cor­re­la­tiva –i esfereïdora– victòria de la rea­li­tat. Perquè, del jardí de cada par­tit polític, ja gai­rebé ningú no en cull cap flor; a penes es mira cap al rodal on històrica­ment havien flo­rit els ide­als. Un altre elogi –aquest, el de la follia– ( el títol en llatí era el de stul­ti­tiae laus) va per­me­tre a Eras­mus de Rot­ter­dam ofe­rir un magnífic tapís de les cor­rup­ci­ons del segle XV; obra que s'ha dit que va tenir en compte Cer­van­tes per al seu Qui­xot i obra que va ser escrita a la casa de Tho­mas More (casa “com­prada amb diners nets”, com recor­dava). Per cert, heus aquí dos grans der­ro­tats –sem­pre per la rea­li­tat–, però immor­tals, el Qui­xot i Tho­mas More, deca­pi­tat. Ara, gràcies a la “política de la rea­li­tat”, l'únic camí cap a la glòria passa, com en tan­tes altres acti­vi­tats huma­nes, per l'“èxit”, “la victòria”, cosa que fomenta una por neuròtica per allò tan sovint neces­sari i posi­tiu com és la der­rota. Aquesta lògica malal­tissa ens ofe­rirà, en aquests moments de cor­re­dis­ses de molts polítics dins dels par­tits en con­vulsió, moments de gran hila­ri­tat, amb abundància de còlons irri­ta­bles i con­següents depo­si­ci­ons massa llis­co­ses pel ter­ror de caure en l'infern de l'opció der­ro­tada.

Això em fa evo­car l'ocasió en què, al Palau de la Gene­ra­li­tat, un càrrec alt, molt alt, em va veure i se'm va acos­tar. L'escena fou d'una riquesa literària con­si­de­ra­ble. Jo havia pas­sat feia poc pel mateix punt sense que cap de los chi­cos del medio millón (expressió amb la qual es desig­nava en l'època de la pes­seta la plèiade de direc­tors gene­rals o assi­mi­lats, gene­ral­ment joves, que pul·lula­ven al vol­tant de les con­se­lle­ries) es fixés, com és lògic, en mi. La meta­mor­fosi fou radi­cal en veure el seguici del molt alt dig­na­tari el seu gest d'apro­xi­mar-se'm. Els ulls d'aquests adlàters, com els d'un deca­pi­tat, donant vol­tes, frenètics, inten­ta­ven pro­ces­sar qui carai podia ser jo. L'alt càrrec, després d'interes­sar-se pro­to­col·lària­ment per la meva salut, va pre­gun­tar-me sobre un amic comú i, sense dei­xar temps a la meva res­posta, va afe­gir, tot cofoi, que el seu cas havia estat lamen­ta­ble, ja que l'amic esmen­tat, que havia estat molt vàlid, “s'havia equi­vo­cat”. En haver-li pre­gun­tat jo per què s'havia equi­vo­cat, va con­tes­tar-me, amb cara de sor­presa, que “perquè havia per­dut”. (L'amic en qüestió, per­sona, efec­ti­va­ment, d'enorme vàlua, s'havia negat, per raons ètiques, a par­ti­ci­par no recordo en quina mar­tin­gala que un maris­cal d'aquell par­tit li exi­gia, per la qual cosa fou, és clar, con­dem­nat a les tene­bres exte­ri­ors.)

Jo vaig pen­sar: “Ara resulta que aquest paio, que mana sobre tanta gent, la mesura en funció de la seva capa­ci­tat de sub­missió; a més clau­di­cació, més vàlua; a més pen­sa­ment inde­pen­dent, menys excel·lència política, a més consciència pròpia, menys reco­nei­xe­ment per al govern de la cosa pública”. Comen­tant-ho amb un altre amic, em va dir, sorprès de la meva sor­presa, que “calia ser rea­lista”. D'això ja fa molts anys, però aquesta deïficació de la rea­li­tat con­ti­nua incòlume, millor dit, incre­men­tada. Per exem­ple –un de tants–, ho acaba de fer palès el senyor Felip Puig. En sig­ni­fi­car-li un peri­o­dista que, segons Joan Manuel Ser­rat i Fede­rico Mayor Zara­goza, el movi­ment dels “indig­nats” repre­sen­tava una ale­nada d'aire fresc, el con­se­ller replica quei­xant-se que “ hi ha hagut un excés de sim­pa­tia política, intel·lec­tual i mediàtica amb aquest movi­ment...” i iro­nitza que als doc­tors hono­ris causa, pel que fa a l'ordre públic, els falta com­prensió de la “res­pon­sa­bi­li­tat” (no meta­bo­lit­zen, doncs, prou bé la sem­pi­terna “rea­li­tat”). La referència per dues vega­des a la matèria grisa (a allò intel·lec­tual i, a més, hono­ris causa), una matèria grisa als antípodes de la violència, per defi­nició, podria fer evo­car als par­ti­da­ris de la cirur­gia de ferro, ten­den­ci­o­sos també per defi­nició, que el senyor Puig fa con­nec­tar amb el legi­o­nari crit antiin­tel·lec­tual més cèlebre del segle XX espa­nyol, que no cal repro­duir, tant perquè és sobre­ra­ment cone­gut com perquè és pro­fun­da­ment anguniós. En defi­ni­tiva, pot­ser sí que caldrà tor­nar a l'eslògan i dir, efec­ti­va­ment, que prou de rea­li­tats perquè volem pro­me­ses. I és que crec que si es renun­cia defi­ni­ti­va­ment a un horitzó utòpic, el tan cobe­jat èxit d'avui no serà res més que el fracàs de demà, un fracàs dolorós i punyent per a tanta gent ja gai­rebé sense oxi­gen.