Els fils del patriotisme

Aquest con­cepte no està gaire de moda. O si voleu podem dir que ha expe­ri­men­tat un des­gast a la base mateixa de la des­a­fecció de molts ciu­ta­dans per les ins­ti­tu­ci­ons del país. Però, en canvi, em sem­bla que és una qüestió trans­cen­dent. Tot el que està rela­ci­o­nat amb la iden­ti­tat, l'orgull i l'auto­es­tima de país, tot allò que defi­neix una manera de ser i que con­fi­gura la nos­tra iden­ti­tat com a poble té les seves arrels i la seva importància. La té i, a vega­des, sem­bla que no la tin­gui. Tant és així que avui és molt evi­dent que el fil del patri­o­tisme és un fil primíssim, fràgil, que es pot tren­car molt fàcil­ment. Fins i tot podem dir que la memòria és efímera i que la memòria històrica, encara més. Apli­quem una exclusió selec­tiva i mol­tes coses de la nos­tra peripècia col·lec­tiva, del bagatge que com­par­tim, que ens han fet com som, han per­dut pes i actu­a­li­tat i han dei­xat de sus­ci­tar l'interès de molts con­ciu­ta­dans i, espe­ci­al­ment, han dei­xat de des­vet­llar cap emoció entre els joves. Emo­ci­ons for­tes sí, grans parau­les també. Però una idea arti­cu­lada i sòlida que defi­neixi com som, com volem ser, i en quins fona­ments assen­tem l'edi­fici del futur, no es veu clara en el con­junt de la nos­tra soci­e­tat.

Molt sovint som lluny del que passa a la soci­e­tat nord-ame­ri­cana. La meva filla Mar fa dos anys que viu a Dallas. Cada matí, a l'escola on tre­ba­lla, els prop de mil alum­nes que hi estu­dien, amb la mà al cor, fan un reco­nei­xe­ment de lle­ial­tat a la ban­dera dels Estats Units i a la ban­dera de l'estat de Texas. La fusió amb els símbols és alta i és el reco­nei­xe­ment explícit dels valors d'una soci­e­tat feta a si mateixa i cons­truïda des de la lli­ber­tat i l'eman­ci­pació. Els fills de mexi­cans que hi ha, espal­das moja­das, ja nas­cuts als Estats Units, viuen la vibració sin­gu­lar dels drets que no tenen els seus pares i que algun dia pot­ser els por­ta­ran a fer-los reconèixer. A vega­des, ens sem­bla una acti­tud reve­ren­cial impos­tada, afec­tada. Penso, però, sovint, que nosal­tres hem diluït el valor dels símbols i hem tren­cat algun dels fils prims del patri­o­tisme que hem de recons­truir.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la cons­ta­tació que els sen­ti­ments iden­ti­ta­ris col·lec­tius són fle­xi­bles i es defi­nei­xen i cons­tru­ei­xen amb adhe­si­ons suc­ces­si­ves i espontànies que, com­par­ti­des per mili­ons de ciu­ta­dans, esde­ve­nen un refe­rent. He estat pen­sant aques­tes coses arran de les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent del Barça i del con­se­ller d'Agri­cul­tura. El pri­mer recla­mant que el club no és, de cap de les mane­res, la secre­ta­ria gene­ral de l'Esport i el segon recla­mant un major con­sum de pro­duc­tes pro­pis.

De fet, unes decla­ra­ci­ons i altres podrien ser con­si­de­ra­des com l'antítesi del que pre­te­nen afir­mar. En el cas del Barça, el pre­si­dent intenta pre­ser­var la inde­pendència del club i deter­mi­nar un prin­cipi de no-inter­ferència en relació amb les sec­ci­ons i amb l'admi­nis­tració dels recur­sos del club. És pos­si­ble que tin­gui una part de raó. Però és inne­ga­ble que el club ha esde­vin­gut un ambai­xa­dor de Cata­lu­nya al món; és inne­ga­ble que la vibració i les emo­ci­ons que els èxits espor­tius des­vet­llen va més enllà de l'estricte nivell espor­tiu. I que trac­tant-se d'emo­ci­ons col·lec­ti­ves en rea­li­tat estem par­lant d'un sen­ti­ment de per­ti­nença, de país, una expressió d'un cert patri­o­tisme que es des­ferma a través d'aquest sen­ti­ment. Aquesta rea­li­tat s'ha anat cons­truint a cop de pro­ces­sos col·lec­tius espon­ta­nis i de sen­ti­ments com­par­tits. Això el pre­si­dent del Barça no ho pot con­tro­lar ni diri­gir, ho ha d'apro­fi­tar de la millor manera pos­si­ble. En sen­tit con­trari, les decla­ra­ci­ons del con­se­ller d'Agri­cul­tura han des­fer­mat una certa tem­pesta en relació amb el con­sum de pro­duc­tes pro­pis. Fins al punt que algú ha pogut inter­pre­tar que ens estava sug­ge­rint una mena de boi­cot a la inversa, des de Cata­lu­nya, als pro­duc­tes d'altres regi­ons espa­nyo­les. Una mena de segona guerra del cava.

Estic segur que no es tracta d'això. Però també és pos­si­ble que no s'hagi expli­cat prou bé. És el que em va pas­sar fa molts anys quan a Girona, en el moment d'orga­nit­zar un dinar ofi­cial amb con­vi­dats de molt nivell, vam deci­dir que se ser­vi­ria vi blanc del Penedès i vi negre de Rioja. Al cap de pocs dies vaig rebre una carta ofi­cial de pro­testa del pre­si­dent de l'Ins­ti­tut Català de la Vinya i el Vi pel fet d'haver ser­vit vins de fora de Cata­lu­nya.

He de dir que ara, pas­sats més de vint anys d'aquest epi­sodi i després de les decla­ra­ci­ons del con­se­ller d'Agri­cul­tura entenc més un i altre. No es tracta d'excloure, no es tracta d'apli­car un patri­o­tisme gas­tronòmic i vinícola a ultrança. Es trac­ta­ria, més aviat, de fer les coses com­pren­si­bles, de donar valor al que tenim a prop abans de donar sem­pre més valor al que ve de fora. Es trac­ta­ria de superar deter­mi­nats esno­bis­mes, de situar les coses en el ter­reny de la més estricta nor­ma­li­tat. Per fer això no calen dis­cur­sos. Només cal enten­dre les coses des del valor que neix de la terra mateixa i dels que s'han cons­truït sobre aquesta terra. Es tracta de fer d'aques­tes coses una lliçó pràctica del que, en aquest ter­reny, ens han ense­nyat amb per­fec­ci­o­nisme sub­til els fran­ce­sos. Aquests apli­quen al pai­satge i a la gas­tro­no­mia (les pay­sa­ges de Cézanne, Vous lon­gez la via Domi­tia, Vig­no­bles du Rous­si­llon) un sen­tit de pro­xi­mi­tat i natu­ra­li­tat estricte.

Això vol dir, natu­ral­ment, que en un res­tau­rant d'Avinyó a la carta de vins hi haurà pri­mer els de Bouc­hes du Rhône i en un res­tau­rant de Nar­bona o de Besi­ers hi haurà els de les Corbières abans que, en una i altra hi hagi, com ha de ser, els famo­sos bor­deus i bor­go­nyes. De la mateixa manera, en les nos­tres car­tes és ina­pel·lable que avui, i amb els vins que es fan, hi ha d'haver pri­mer els Penedès, els Pri­o­rat, els Mont­sant, els Empordà, els Bages o els Terra Alta, abans que els Rioja o Ribera, igual com arreu de l'Estat espa­nyol pri­mer hi ha d'haver els caves i després els xam­panys.

Si acabéssim ente­nent que en el fil prim de la memòria i del patri­o­tisme la sen­si­bi­li­tat, la intel·ligència, la sub­ti­lesa deli­cada tenen més fer­ment patriòtic que alguns exa­brup­tes sob­tats, que fron­te­res impròpies, que des­qua­li­fi­ca­ci­ons inne­cessàries, que bar­re­res exclo­ents, pot­ser com en el cas del Barça faríem més fàcil la cons­trucció de la consciència col·lec­tiva, dels sen­ti­ments com­par­tits com a poble i, fins i tot, dels camins per ser més feliços i avançar cap a nivells més sòlids i més clars d'auto­go­vern.