Do de llengües

Aquesta set­mana s'ha pre­sen­tat a Bar­ce­lona una ini­ci­a­tiva cul­tu­ral amb un gran futur: un club de cul­tura en anglès, l'ECClub, impul­sat per la
coo­pe­ra­tiva Aba­cus i la revista Cata­lo­nia Today.

La pre­sen­tació va ser a
càrrec del pre­si­dent d'honor d'aital club, l'escrip­tor anglès Tom Sharpe, que va fer
gau­dir els pre­sents tot
des­ple­gant la seva arti­lle­ria d'àcida iro­nia britànica.

La idea d'un club de cul­tura amb acti­vi­tats i recur­sos en llen­gua anglesa sem­bla molt adi­ent en un país on
l'expo­sició a aquest idi­oma
és pràcti­ca­ment nul·la: ni al cinema, ni a la tele­visió, ni
a la feina no hi ha con­tacte amb l'anglès, quel­com que
fa que molts cata­lans que
han inver­tit molt de temps
i diners a for­mar-se vegin com el seu anglès es rove­lla
al cap de poc temps d'haver aca­bat els estu­dis. Ja ningú no dis­cu­teix la neces­si­tat de domi­nar l'anglès per anar pel món, per millo­rar les opor­tu­ni­tats labo­rals i per obrir la ment a una altra visió del món. L'anglès és la llen­gua franca que sem­bla que està en un nivell supe­rior al de
la resta d'idi­o­mes que es par­len en aquest pla­neta.

Tan­ma­teix, Sharpe
va sor­pren­dre tot­hom en col·locar la seva llen­gua materna al nivell de qual­se­vol altra, i les seves pri­me­res parau­les davant d'un audi­tori for­mat per diplomàtics angle­sos i ame­ri­cans, auto­ri­tats i pro­fes­sors i alum­nes d'anglès van ser aques­tes: “No em mereixo aquest títol de pre­si­dent d'honor del nou ECClub, perquè només sé par­lar una llen­gua, i això és una
ver­go­nya”. El genial autor
de la saga Wilt fa més de 20 anys que viu a Cata­lu­nya, i el pri­mer que va fer va ser dis­cul­par-se perquè no parla el nos­tre idi­oma. Va afe­gir-hi que saber idi­o­mes és fona­men­tal per millo­rar l'entesa entre els pobles, i que tan impor­tant és per als cata­lans apren­dre anglès com per
als nou­vin­guts a aquest
país apren­dre català.

Tota una lliçó d'un mes­tre de les lle­tres que hau­ria de ser apresa pels que han arri­bat amb la dar­rera onada
immi­gratòria, però també pels que hi són des de fa
dècades i encara no par­len
ni un mot en català.

L'anglès és molt impor­tant. Molt. Fona­men­tal per raons econòmiques i cul­tu­rals. Però en cap cas pot anar en detri­ment de la llen­gua pròpia. Espe­rem que el nou con­se­ller d'Edu­cació valencià, José Císcar, que sem­bla una per­sona sen­si­ble a aquests temes, sigui prou valent per sepul­tar per sem­pre més en un calaix el pro­jecte del seu ante­ces­sor Ale­jan­dro Font de Mora d'eli­mi­nar la línia d'ense­nya­ment en valencià, i que empren­gui el camí con­trari, res­po­nent als milers de famílies que cada
any es que­den sense poder ins­criure-hi els seus fills
per manca de pla­ces.